dissabte, 24 de gener de 2015

L'ÈPICA DE LA PRIMAVERA


Quan l’any 2008 s’iniciava als Estats Units d’Amèrica la crisi econòmica que després s’estendria ràpidament a la resta del món, al País Valencià (immers com era dins d’una bombolla immobiliària i amb uns governants obsessionats en posar el país en el mapa a través de la construcció d’edificis faraònics i la posada en marxa de grans esdeveniments) ningú no es podia imaginar que uns mesos més tard s’iniciaria una llarga recessió que posaria al descobert el balafiament econòmic sobre el qual s’alçava la gestió de la cosa pública, així com les trames de corrupció existents que obligarien a aplicar polítiques de grans i doloroses retallades en l’Estat del Benestar. Així i tot, la societat valenciana, narcotitzada per uns mitjans de comunicació tendenciosos, capaços d’alçar murs de silenci sobre alguns temes i crear cortines de fum amb altres, continuava sense reaccionar fins que en febrer del 2012 els estudiants de secundària es manifesten al centre de València pel dret a una educació pública i de qualitat, la qual cosa, unida a una reacció policial desproporcionada, va aconseguir que el que era una manifestació pacifica acabara convertint-se en l’anomenada Primavera valenciana, un referent èpic per a una nova generació a la qual acabaven de condemnar polítics i financers a l’atur o a l’emigració forçada.
L’escriptor d’Algemesí Vicent Borràs situa la seua darrera novel·la, Primavera encesa, (Premi Blai Bellver de Narrativa, Bromera, Alzira, 2014) durant aquells dies a la ciutat de València, però també a la Ribera del Xúquer per tal de crear un mosaic d’històries personals amb les quals pretén d’alguna manera explicar com estarien afectant a persones provinents de diverses classes socials la crisi i les seues conseqüències.


Vicent Borràs crea un seguit de personatges amb un passat que projecta la seua ombra sobre el present, un present incert. Són individus de diverses generacions, sexe i procedència social que veuen com les circumstàncies van donant un colp de timó a les seues vides. El pare antiavalots i el seu fill esquerrà, el cantautor que fou estudiant rebel i que ara és propietari d’un local d’oci on projecta les seues velles il·lusions creatives, la professora d’institut tímida i incapaç de trobar l’amor, la pija rica que ho ha perdut tot i que es dedica a fer fel·lacions a canvi d’un bitllet de cinquanta euros, un grup de neonazis...
Vicent Borràs entrecreua amb intel·ligència la vida dels personatges i ho fa utilitzant l’engranatge meravellós del desig i de l’amor, un amor també paternal i filial, i amb el nefast engranatge de l’odi irracional producte sovint de la frustració, que com una riuada és capaç d’arrossegar fins i tot aquells que el generen.
Mentre els personatges es manifesten, estimen, canten, reben els colps de la vida, hi ha la presència constant d’un helicòpter policial que sobrevola el centre de la ciutat, tensant la situació i fent visible la incapacitat per a enfrontar-se a la situació d’una delegada del Govern amb massa tics franquistes.

Borràs, amb una prosa directa, amena, ens parla dels anhels i de les frustracions, i del compromís d’una gent marcada per una crisi que no ens acaba d’abandonar sis anys després d’haver-se iniciat. El seu missatge és optimista, encara que no per això deixa d’avisar-nos sobre perills terribles com ara el creixement del feixisme en la nostra societat.