divendres, 9 de gener de 2015

ASPENCAT I ELS NOUS CANTS DE COMBAT


L’aspencat és un plat típic de la gastronomia de les comarques de la meitat sud del País Valencià, el qual té com a base el pebrot roig, l’albergínia, l’oli, el bacallà salat, l’all i el julivert, i en alguns llocs com ara Alcoi se li afegix tomata. A Catalunya aquest mateix plat es coneix amb el nom d’escalivada.
L’aspecant és un plat fresc, nutritiu, saborós, com la música de la banda de la Marina Alta del mateix nom. Un grup nombrós, format per deu membres, que des de la seua creació ha anat afegint al ska i al reggae que practicaven en un inici diversos gèneres de la música electrònica com ara el drum and bass o el dubslap, aconseguint així crear una escalivada sonora amb una gran personalitat i projecció.


Hi ha qui diu que els Aspencat, després de l’adéu, crec que provisional, dels Obrint Pas, estan cridats a ser els seus successors. No ho sé, el que sí que sé és que són una banda capaç de crear bones cançons que s’han acabat convertint en peces referencials de la música en valencià. Temes com ara L’herència, de l’àlbum Naixen primaveres, la lletra del qual és una contundent reivindicació de la música en valencià, no sols de la nova generació sinó de tots els músics que amb la seua creativitat i les seues il·lusions han fet possible que cinquanta anys després que Raimon componguera Al vent la música en valencià, malgrat els entrebancs que li han posat els fills del nacionalisme cultural i polític espanyol, estiga en el seu millor moment. En el següent àlbum, Inèdit (2012), n’aparegué una nova versió, d’aquesta cançó, interpretada per Feliu Ventura, Xavi Sarrià i Borja Penalba, una delícia.
Un altre tema que també s’ha convertit en un himne generacional és Quan caminàvem, del seu quart disc, Essència (2013). Un cant d’amor a la resistència contra unes polítiques que ja duren massa i, per dir-ho d’una manera col·loquial, han fet més mal que una tronada, polítiques urbanitzides i depredadores amb el medi ambient, anihiladores de la cultura i de la llengua, polítiques per la privatització dels serveis públics i que tenen uns objectius tan foscos com les misèries de la classe política valenciana. Una classe política plena de corruptes i sectaris que han portat els valencians a la vora de l’abisme. La resistència naix de la rebel·lia, de la desobediència a un sistema creat per personatges autoritaris i deshonestos, viscuda des de l’idealisme que es nodrix de la creença que hi ha alternatives possibles.



En Essència, el seu darrer disc, Aspencat continua experimentant amb els diferents gèneres de la música electrònica sense deixar de banda els sons jamaicans dels seus inicis, com ara en la magnífica Fam de justícia, apostant per un so actual, potent, sense oblidar lletres combatives contra un sistema corrupte més pendent dels guanys que de la qualitat de vida dels ciutadans. Un sistema que fa més rics els rics i més pobres els pobres, i que ha portat tristesa, desolació i desesperança a moltes famílies. El disc el tanca el discurs que fa al final de la pel·lícula El gran dictador l’actor Charles Chaplin, un clam per la llibertat de l’ésser humà i contra els nous esclavistes i els seus gossos que pretenen encadenar-nos i convertir-nos en màquines o en ramat.