divendres, 16 de gener de 2015

LA DESCONNEXIÓ VALENCIANA


En Toni Mollà convergixen diverses ànimes, la del creador literari, la del sociòleg i la del periodista. Sovint en els seus llibres en trobem una o altra. En el seu darrer, La desconnexió valenciana, editat en la col·lecció d’assaig de Publicacions de la Universitat de València, ens trobem les tres, de vegades barrejades i conformant una de nova o per separat.
Toni Mollà és un fusterià convençut que el llegat intel·lectual de Joan Fuster en bona mesura està més vigent que mai. Un home crític amb molts d’aquells que es diuen fusterians i alhora el traïxen. Un intel·lectual valencià que des de l’observació de la realitat és capaç de construir un discurs rigorós.
La desconnexió valenciana és un llibre que recull articles apareguts al llarg dels anys en diversos mitjans de comunicació, però que defuig la idea de ser un simple contenidor de textos. La seua selecció s’ha fet seguint un escrupolós guió que convertix cada article en una peça d’un puzle en el qual se’ns oferixen raons per a entendre la situació extrema a què hem arribat actualment al País Valencià.


Mollà ha estat treballador de RTVV i, per tant, alguns lectors poden pensar que la desconnexió de la qual ens parla és la dels mitjans públics de comunicació valencians, però no. Del que ens parla és d’una societat que sovint ha arribat tard a la història, d’un país al qual el poder central, a través de la gestió política, com ara la creació d’una xarxa radial de comunicacions, ens ha impedit tindre unes bones connexions amb Europa i ha frustrat la nostra vocació exportadora, i per tant la nostra indústria, i ens ha condemnat a la fagocitació del medi ambient i a l’urbanicidi en vistes d’una indústria turística que pretén convertir el nostre país en un parc temàtic.
Una altra de les desconnexions és més recent, la suposada socialdemocràcia espanyola, de la qual al País Valencià el sucursalista Joan Lerma era el màxim exponent, un president que, quan va assumir el poder en una autonomia que ell amb el seu equip començava a construir, a l’hora d’elegir un nou model social i cultural que ens poguera enllaçar amb la modernitat va apostar per un model cultural de masses, antiintel·lectual i populista, i per una cultura d’elits que ha cultivat l’autoodi sota un pretés cosmopolitisme. Un model en el qual el neofranquisme que el rellevaria en el poder es troba encara molt a gust.


Aquesta mateixa socialdemocràcia espanyola, com el laborisme anglés, ha assumit la doctrina neoliberal. La seua gestió política ha estat una aposta per aprimar l’Estat del Benestar, mentre el seu discurs deia tot el contrari. La fal·làcia i l’incompliment de promeses electorals, davant de les quals legalment no es pot fer res, són per a Mollà un dels factors determinants de la desafecció de la ciutadania per la política.
Mollà, d’una manera clara, exposa i denuncia com es gesta el blaverisme, i com aquesta gestació va representar un veritable colp d’estat que va deixar el País Valencià immergit en un pantà de pors i d’inseguretats. I acusa els seus representants de la utilització de la democràcia en contra de la democràcia amb el clar objectiu de preservar el país de l’onada de transformacions que s’esperaven en l’àmbit de l’Estat.
El règim nascut de la transició va nàixer d’un pacte entre elits per a construir una democràcia aparent. Troba Mollà que hi hagut un excés de relacions promíscues entre el món de la política i el dels negocis, però, també, de tots dos amb els mitjans de comunicació, que han construït els ressorts i les espirals dels silencis i també dels sorolls, i així mateix amb el món de l’esport. Unes relacions que, unides a altres factors, ens han omplit el país d’aprofitats, corruptes i pirates.
En aquests petits assajos de Mollà hi ha una preocupació constant pel projecte de país que s’està construint, sovint ens diu que no anem bé i ens explica per què, però al mateix temps ens oferix bases perquè des d’un valencianisme descomplexat puguem construir un model de societat que d’una vegada i per totes ens connecte de nou amb la història, un model que suposa una revolució tranquil·la.

La desconnexió valenciana és un llibre que cal llegir (cal és més d’obligació que de recomanació), el qual es llig sense ensopegar amb tecnicismes academicistes, s’hi troba una prosa àgil hereua d’una tradició d’assagistes que tenen com a referents Josep Pla i Joan Fuster. Darrere de les seues paraules hi ha un intel·lectual ben informat i capaç de construir un discurs lúcid, valent i esperançat.