dimarts, 27 de gener de 2015

LA "REVOLUCIÓ DE L'ESTAT LATENT"



Tardor ha estat una de les bandes de rock valencianes que he descobert aquests darrers temps i que més m’ha sorprès. M’han sorprès pel seu so, un rock contundent, aparentment bàsic, guitarra, baix i bateria, però amb magnífiques pinzellades del millor pop-rock per a una banda i  de l’energia del punk.
Tardor fa un rock que en diuen alternatiu, una marca com una altra, un rock allunyat del so València, més internacional, més anglosaxó. Un rock en el qual la veu no s’oculta enmig d’un mur de so elèctric que impossibilitat entendre allò que ens diuen les cançons (des de l’aparició del Bob Dylan, sabem que hi ha poetes que ens oferixen la seua poesia en ritmes elèctrics), sinó que té un protagonisme subratllat amb l’aparició dels cors.


Tardor és una banda que es va formar l’any 2010 i amb el seu primer EP va obtindre el premi al grup revelació dels Premis del Col·lectiu Ovidi Montllor. L’aparició en el mercat del seu llarga durada Revolució de l’estat latent els ha confirmat com una de les bandes més sòlides i madures del panorama valencià, capaços de compondre cançons contundents i alhora senzilles i equilibrades. Ai, com de difícil de vegades és la senzillesa i quantes vegades oblidem que la bellesa està en l’equilibri! Són cançons carregades d’energia, amb uns bons arranjaments musicals, on els instruments dialoguen en una cursa en la qual els canvis de ritme són constants i enriquidors, marca de la casa, com ho és la veu del cantant, una veu clara, vital, amb personalitat, capaç de seduir amb el seu registre, emparentada amb la dels millors solistes del pop-rock hispà. Una veu dúctil, suggerent, enèrgica quan ho demana la cançó, i seductora en les balades.


Revolució de l’estat latent és un disc que conté onze cançons, no aptes per a malalts del cor. Temes com ara Baix l’aigua o Creuàrem la ciutat, en un país on la llengua i la cultura pròpies comptaren amb els canals adients, haurien arribat possiblement a ser número u. Però, en compte, això no vol dir que el missatge de les seues lletres siga simpàtic i intranscendent. Algunes de les tornades de les cançons són vertaders lemes per a una generació a la qual han abocat a la resignació i a l’acatament d’un futur marcat per la mediocritat i el desencant.



Ja ho deien The Rolling Stones, és només rock and roll però ens agrada. Tardor ens oferix això, rock, un rock ben fet, interpretat amb cor i professionalitat, en el qual els músics no s’emborratxen del so estrident i del crit, sinó que fan una aposta pels ritmes, per la melodia i per unes lletres mínimament cuidades, amb tornades amb les quals pretenen atrapar el públic. Una banda que sap el que porta entre mans i, encara que siga un tòpic dir-ho, de la qual de segur que sentirem parlar.