dissabte, 31 de gener de 2015

EL POETA TREBALLA EN LA RECONSTRUCCIÓ DEL SEU MÓN


El poeta de Bèlgida (la Vall d’Albaida) Antoni Espí Cardona és un autor que no es prodiga, un home que sap contindre eixa fam terrible de lletra impresa que sovint desdibuixa i devalua l’obra de molts poetes que no es controlen com deurien. L’any 2006 va obtindre el Premi de Poesia Ciutat de Tarragona amb el poemari Reconstrucció, un llibre que ara trau a la llum l’editorial Germania i en el qual l’experiència vital de l’autor és l’eix sobre el qual giren els poemes.
Reconstrucció està dividit en quatre apartats i una divisa que ens parla de la seua passió pels mots. El primer apartat, Absències, el conformen nou poemes «pels corredors tèrbols de la memòria», li arriben al poeta els espectres dels seus avantpassats que porten en la mà imatges i sons del pretèrit i un lèxic que hem anat perdent. La recuperació dels mots manté viu el record dels absents i ajuda a refer una llengua que amb la nostra desídia hem anat empetitint. L’absència és provocada per la mort, dibuixada com una dama cega condemnada a segar amb la dalla dia i nit. En aquest apartat trobem elegies i cants a parents, amics i personatges estimats, com ara l’Ovidi Montllor, del qual recorda l’emoció i el gaudi que li ha produït la seua obra. Entre els vius i el país dels absents hi ha un barranc intravessable que ens allunya si la memòria ho consent.
El segon apartat, Harca de foc, està format per sis poemes. Ací les imatges de la infantesa en la nit del temps tornen com a guspires a il·luminar tènuement durant uns segons el nostre passat. Entre els sis poemes hi ha una prosa poètica que és un magnífic retrat del pare que maleïx Déu davant l’atenta mirada dels fills atemorits. També ens parla de la verema a França i del descobriment d’altres mons que l’emigració oferia. També de l’herència de la por que una generació que va viure la guerra i la postguerra va deixar als seus fills. I un homenatge al poeta Joan Salvat-Papasseit, en el qual a través d’un magnífic exercici poètic porta el ritme i la musicalitat d’un conegut poema del barceloní al seu terreny personal.
El tercer apartat, Pols enlluernada, està format per cinc poemes. En aquests ens parla sobre com desempallegar-nos del rastre que ens deixa la mort en segar a prop nostre, com també del gust de deixar passar el temps sense obsessionar-se en ser productius, gaudint dels petits plaers com ara la lectura o simplement badar.
De nou el retrat en prosa poètica d’un home, un individu en aquest cas anònim, que en un moment determinat es creua amb el poeta i ens recorda l’altra vessant d’Espí, la de contista. L’apartat el tanca el poema que dóna nom al llibre i que d’alguna manera l’explica, (encara que no caldria, Espí no és un poeta hermètic, li agrada connectar immediatament amb el lector, fer-se entendre des del principi) entre els enderrocs que va deixant en la memòria el pas del temps, encara resten bategant alguns records amb els quals podrem reconstruir el nostre univers perdut i on serem capaços de retrobar-nos, potser ara som més vells però som, també, més savis i conscients dels nostres errors i dels nostres encerts.
El quart apartat, Centre i fuga, està format per set poemes. Ací trobem un poeta amant d’allò que es diu cultura popular, un poeta que es retroba amb el gust artesà per comptar síl·labes i fer rimes. Un poeta que dota alguns dels seus poemes amb el ritme de la cançó. Continua parlant de la memòria com la millor arma contra la mort i l’oblit, també ho fa del pas del temps i del gust amarg de les absències imposades per la vella dama cega i incansable.
La poesia de Toni Espí planteja preguntes i busca respostes sobre els temes que li couen i que no són altres que tots aquells que els creadors han tractat al llarg de la història. Estèticament, es balanceja entre una tradició culta i una poesia d’arrel més popular.