dimecres, 21 de gener de 2015

LA CASA DELS ACID COOKIES


Acid cookies és una banda de Puçol (l’Horta Nord) que acaba de publicar el seu primer treball discogràfic, Acid cookies. No es tracta d’uns nouvinguts, el mateix cantant, Tiko Esteve, també ho és del grup Kave Kanem, amb els quals ha gravat dos cedés. La banda està formada per sis músics joves enamorats del rock de la dècada dels setanta del segle passat.


Acid cookies ens proposen un curt viatge des del blues rock a la psicodèlia, jugant amb les diverses formes d’aquell so que a finals de la dècada dels seixanta i primer setanta algunes bandes com ara The Rolling Stones, The Doors, Led Zeppelin, Cream o Jimmy Hendrix posaren en marxa i que la crítica especialitzada va anomenar hard rock. L’estètica de la caràtula és totalment psicodèlica i la seua pretensió és instal·lar els seus temes dins d’aquest moviment, encara que en el seu primer treball es queden només amb la intenció, ja que el so que ens ofereixen és més proper al blues rock i al rock de garatge.


El disc està conformat per sis temes, on destaquen els jocs sonors entre la base rítmica, eixa societat que formen el bateria Josep Picó i el baix Markos Ferratell, i les guitarres de Pedro Ponce i Vicent Durbà més els teclats d’Abdon Pena, uns jocs que en alguns moments prenen la textura d’un diàleg i en altres de contraposició sonora, com si les guitarres volgueren, aparentment, anar per lliure i no lligar-se a la disciplina que imposa la base rítmica. Al bell mig d’aquesta apassionant xarrameca elèctrica trobem la veu sòlida, potent, masculina, de Tiko Esteve, un home que com els seus companys ha passat moltes hores escoltant música i aprenent, per a després donar-li a les seues interpretacions vocals veracitat, traient-se de damunt falses impostures pròpies d’adolescents amb ínfules d’estrelles de rock i diletants amb un ego que no els cap dalt de l’escenari.
En el primer tema, titulat Calor, la banda ens parla del desig. Una trobada fortuïta en un bar amb una desconeguda i una forta atracció que naix quasi instantània entre tots dos fa que es vegen empesos a consumir-la. Sexe contra l’avorriment, la desídia, la soledat i la frustració i no per això exempt de tendresa. Sexe i rock and roll de fons marcant el ritme de l’escena.
El segon tema, Ma casa és el món, és un crit generacional. Un cant que en el primer vers ens parla d’una generació adormida, incapaç de reaccionar contra un sistema que els ha condemnat a l’atur, a la precarietat laboral, a l’emigració, a la falta de perspectives i a la frustració. Front al bucle de malenconia que els atrapa, els Acid cookies exigixen als membres de la seua generació despertar d’una vegada per totes i trencar les cadenes invisibles que els lliguen a un sistema que els vol ignorants i mansos.


El tercer tema, Dues cares, ens parla de la inseguretat, de les febleses, de la por a demanar ajuda als altres quan estem en un mal moment. Sovint som com una moneda amb dues cares, la que oferim a la gent un individu una gran fortalesa física i mental i l’altra, on ocultem un ésser sensible, solitari, que de vegades necessita l’ajuda dels amics per a superar algun que altre escull.
El quart tema, Recordar, ens descriu un temps en el qual s’invoca, a través de la música, en aquest cas un blues, la memòria, la memòria per tal de repensar-se i adonar-se que no som tan complicats com ens pensem, que som persones senzilles, amb gustos senzills, que ens agrada gaudir dels petits miracles quotidians com ara l’eixida o la posta del sol, i que som partidaris de viure el moment amb intensitat.
El cinqué tema, No tinc por, una cançó amb un missatge molt senzill, que no per això deixa de ser important, és un cant d’amor i d’amistat a la parella, el recolzament, la força i l’energia que ens transmeten l’un a l’altre són capaces de fer-los superar tots els entrebancs que els pose la vida.


I tanca el disc Diners i poder, un tema en el que la banda parla  de l’avarícia i l’addicció per acumular riquesa que el sistema propicia en l’ésser humà, una riquesa que té com a objectiu aconseguir majors quotes de poder i influència per aconseguir més riquesa, una espiral perversa que oblida allò que realment és important, viure la vida amb plenitud, amb l’harmonia i l’equilibri que ens aporta la felicitat i el compartir amb els altres els grans i petits moments de l’existència.
En resum, hard rock per a ballar i cantar a crit pelat i divertir-se, però també per a escoltar amb atenció i emocionar-se. Bons músics que posen en la graella tota la seua passió, destresa musical i sensibilitat. Són pocs temes els que conformen el cedé i, a més, es nota que se’ls han treballat i per tant és difícil destacar-ne un, així i tot m’arriscaré i diré que he gaudit d’allò més amb No tinc por o Ma casa és el món.


1 comentari:

Olga Xirinacs ha dit...

"Qui canta els seus mals espanta", fa la dita popular. I com que de mals n'anem patint molts, més val cantar fins quedar-nos afònics.
Ara bé, segons com siguin els músics, a qui escolta potser li vindran més mals... sobretot si es passen de decibels.
Sort i salut.