Eduard Penadés és
l’únic membre del consell de redacció d’un diari digital valencià si no hi
comptem el director. Els canvis tecnològics han afectat d’allò més els darrers
anys el funcionament dels mitjans de comunicació, sobretot la premsa en paper,
i encara a hores d’ara no sabem quins camins prendran en el futur. A pesar de
tot, Eduard és un periodista de la vella escola, amb un aire de detectiu
privat. Un dia rep una telefonada del director del diari i, a boca de canó, li
pregunta: «Què saps de Vidal Palau?», i tot seguit li encomana que faça la
crònica del funeral d’aquest personatge que tindrà lloc en una localitat
turística valenciana. El problema rau en el fet que Vidal fa trenta anys que és
mort i soterrat. Només assistint al sepeli i parlant amb els amics del difunt
Eduard traurà l’aigua clara.
El novel·lista
d’Algemesí (Ribera Baixa) Vicent Borràs, en Què
saps de Vidal Palau? construïx un relat àgil, dinàmic, amb una tensió
narrativa que no decreix en cap moment, i on ha estat capaç de modelar
personatges ben definits i amb un passat que els dota d’una gran força i
versemblança. També ha sabut adoptar altres personatges de la realitat, tot
encaixant-los perfectament en la narració. Estem davant d’un autor en plena
etapa de maduresa, un escriptor que coneix el seu ofici, que té una trajectòria
important i reconeguda i que ha anat creixent i millorant com a escriptor amb
cada nou lliurament de la seua obra.
Què saps de Vidal Palau? és per a mi el seu millor llibre. Una
novel·la on trobem un autor amb una gran seguretat, amb una veu pròpia i amb
una gran capacitat de seduir el lector des de la primera frase.
Eduard Penadés sap
que Vidal Palau Gilabert fou un professor i poeta valencià que emigrà a
Barcelona i acabà sent un membre destacat de la generació poètica dels cinquanta.
Fou amic dels germans Ferrater i íntim de Manuel Vázquez Montalbán, aquest
darrer amb un paper fonamental en bona part dels fets que ens narra l’escriptor
d’Algemesí.
Vicent Borràs
reflexiona sobre la relació de l’autor amb la seua obra, però també amb la
crítica i el públic, sobre l’ensenyament, les relacions d’amor, de pares i
fills i de parella, de l’amistat, també ho fa sobre la culpa, i d’una manera
destacada sobre la identitat personal. I ho emmarca tot en el període gris
d’una Barcelona provinciana sota la bota de la dictadura franquista, on, a
pesar de tot, hi ha qui estima, viu i escriu amb plena llibertat.
El llibre no conté
només l’explicació sobre qui fou Vidal Palau i sobre què el va portar a prendre
la decisió de desaparéixer del mapa trenta anys abans de la seua mort. Vicent
trau de la seua palestra altres personatges sobre la vida dels quals reflexiona
com ara la dona francesa de Palau, que en realitat és jueva i nascuda a
Polònia, o potser no, i el seu sogre, un republicà valencià exiliat que deixa
de ser-ho per a convertir-se en un ciutadà de la República francesa.
Vicent Borràs
reconstruïx el passat de Vidal Palau, ens posa dins del seu cap, alhora que ens
parla del present dels membres de la seua família, que deixà enrere, una filla
que no acaba de saber qui és, una esposa entrada en anys i a les portes d’una
demència senil que farà que siga impossible reconstruir la seua pròpia
identitat.
Borràs ha escrit
un llibre d’aquells que eixe dos per cent de lectors que llegim habitualment en
valencià no podem deixar passar de llarg.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada