dimecres, 11 de febrer de 2009

CRÒNICA DE LA DEVASTACIÓ

(Vicent Usó signant llibres a la bibilioteca de Sagunt el passat dia 5 de febrer després d'una xarrada que portava per títol Els territoris de la passió dins del cicle Dies de literatura)


Sovint em pregunte si alguna vegada la guerra fou un afer entre cavallers, els quals s’aplegaven en un prat amb els seus exèrcits i sense implicar els anomenats civils, sota un estricte codi d’honor, provaven les seues forces.
Segurament mai, em va contestar Vicent Usó dijous passat 5 de febrer quan vaig fer la pregunta en veu alta durant un sopar al restaurant L’armeler de Sagunt. Eixa mateixa vesprada, a la biblioteca de la plaça Cronista Chabret, ens havia parlat de la seua íntima i personal relació amb el fet literari.
D’entre totes les coses que va dir durant la seua conferència, una frase em va copsar: «Si la guerra és tan mala, per què l’home continua practicant-la?».
Ho deia en parlar-nos del seu llibre Crònica de la devastació, una novel·la que, a l’igual que la lectura de L’emperador o l’ull del vent de Baltasar Porcel, em va fer sentir que alguna cosa se’m rebolicava dins del ventre.
Crònica de la devastació (Editorial Tres i Quatre, 2002), amb la qual va obtindre el Premi Andròmina de Narrativa 2002 i el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians en l’apartat de Narrativa el 2003, és el relat d’un home ja a l’horabaixa de la seua vida que veu com, una vegada deslligada la bèstia que l’ésser humà porta en el seu interior, tot val per a imposar-se sobre l’altre.
Vicent Usó recrea amb fidelitat els paràmetres d’una guerra moderna, actual, que podria estar passant en qualsevol lloc del món i que jo, com a modest lector, no sé per quina estranya raó vaig situar als Balcans.
En aquest conflicte no falta cap dels elements que conformen les guerres del nostre temps. La violència sobre la població civil, la manca de respecte a les convencions internacionals i als drets humans, la violència psicòpata, gratuïta, la destrucció de l’individu i de les seues senyes d’identitat... Quan el vent de la guerra arrasa un país, no hi ha cap amagatall segur, ni fugida que garantisca la vida. Només l’exili o convertir-te en una bèstia més forta, més vil i més astuta que l’enemic t’assegura la supervivència, així i tot sempre hi ha una bala perduda que et pot dur a la mort.
També hi apareix un destacament de forces d’interposició de les Nacions Unides, que tantes vegades ens han demostrat la seua ineficàcia i hipocresia, testimonis muts de la ignomínia que practiquen els guerrers sobre les dones, els infants i els vells.
Sota la mirada d’un vell intel·lectual veurem com el seu món personal i col·lectiu patix una forta devastació que li farà perdre-ho tot, menys l’anhel de preservar la vida del seu nét, aquest convertit en una al·legoria de la fe de l’individu en un futur millor. El cant d’un vell poeta a l’esperança al bell mig de la desolació.