divendres, 15 de maig de 2009

PANA NEGRA

Fins ara l’obra narrativa de Joan Olivares es pot agrupar pel gènere en dos grans grups. Per una banda, l’eròtic, en el qual s’inclourien Dies de verema i Pell de pruna (editades per Bromera), i per una altra el de recreació històrica: Vespres de sang (Bromera), L’estrep (Tres i Quatre) i Pana negra (Bromera), encara que Dies de verema, pel seu tractament i temàtica, no es desmarca tant del darrer grup com ho fa Pell de pruna. En un apartat a banda estaria el llibre infantil escrit a quatre mans amb Antoni Espí El regne d’Albaríssia, (Prodidacta) les aventures de la colla "A colp de pedal" en la comarca de la Vall d’Albaida.
En la narrativa de Joan Olivares hi ha una passió, una estima en el tracte, un coneixement de la matèria primera de l’escriptor, la llengua, que de seguida ens crida l’atenció. La seua prosa és fluida, poc artificiosa i artificial, aparentment senzilla i assequible, per on el lector navega sense esculls, no s’hi veuen ni es noten les costures, és d’una gran finesa, empra una llengua pouada directament del poble, rica en matisos, les frases estan construïdes pensant en la brevetat i tenen com a objectiu la concisió, contenen poca pirotècnia verbal recaragolada.
Pana negra és per a mi la millor novel·la d’entre totes les que li he llegit a Olivares (només em resta per llegir L’estrep). Està ben construïda, té un ritme controlat i manté fins al final la tensió narrativa. La narració estricta ha estat adornada amb notícies de l’època amb la idea d’ajudar el lector a situar-se en un temps i en la mentalitat de la gent que el va viure.
Pana negra és una magnífica novel·la d’aventures, una extraordinària història d’amor on la bellesa física fa un pols amb la bellesa interior i al final, malgrat tot els avatars, la darrera ix victoriosa. Una novel·la de personatges amb una gran personalitat, els quals sobreïxen d’entre les pàgines i segresten el lector i el fan cavalcar amb ells entre frases i paràgrafs, capítol a capítol, fins arribar al darrer mot on el deixen lliure assegut en la seua butaca. En cloure el llibre el lector encara sent el miol llunyà del Gatet d’Otos.

2 comentaris:

glòria ha dit...

Manel,
Llegiria tot el que recomanes però no puc. Al menys ens informes de les lletres de Llevant que és tant com dir les nostres.
Amb afecte!

Francesc Mompó ha dit...

Estic d'acord amb tu. Llegir Joan Olivares és mastegar l'aroma de La vall d'Albaida a recer del Benicadell.