dijous, 14 de maig de 2009

EL PIRATA QUE VA ROBAR LES ESTRELLES

(Il·lustració de Carles Ortin per al llibre El pirata que va robar les estrelles)
Arcadi Garcia és un pirata atípic. En primer lloc, perquè no té nom de pirata, almenys de pirata de novel·la o de pel·lícula; en segon lloc, no és atractiu ni té un cos atlètic i damunt li agraden la lectura i la cuina. A més, Arcadi, que es fa dir John Buck, té dos problemes: no té llum elèctrica a casa i és un pirata sense tresor. Per tal de resoldre aquest dos incovenients el pirata tira mà a una recepta de cuina amb la qual fa un gran bunyol de vent en forma de vaixell. Navegant pel cel, dalt d'una nau impossible, aconseguirà atrapar les estrelles una a una i se les emportarà a sa casa així podrà tindre llum i alhora un valuós tresor. Però el pirata no se n'ha adonat que a la resta dels mortals ens ha deixat sense estels i ací és on comencen a sorgir els problemes... Aquest és l’inici del conte per a infants El pirata que va robar les estrelles (Marjal, 1999) de Carles Cano, del qual jo no contaré el final, el que sí que diré és que es tracta d’una narració escrita amb sensibilitat i imaginació, ben estructurada, dual, vull dir que funciona bé la seua lectura i alhora una vegada menjada i digerida pel lector funciona també d’una manera oral. El pirata que va robar les estrelles és un llibre que per descomptat recomane a qualsevol xiquet o xiqueta, però també el suggerisc als adults que tinguen ganes de somniar. No és necessari ser un nen per a llegir bona literatura infantil. Nosaltres, els adults, també cabem al país de la fantasia, i fantasia viu perquè nosaltres l’alimentem.

2 comentaris:

SM ha dit...

Un llibre molt prometedor!

enric ha dit...

És una llàstima el poc valor que es dóna a la literatura infantil i juvenil, ja que, inconscientment, val a dir-ho, se li atorga un valor de segona divisió. A no ser que algun d’aquests llibres arribi arrossegat per una potent locomotora de màrqueting –em refereixo, està clar, als “Harry Potter” perquè és l’exemple més representatiu-, la gran majoria, si no és perquè es recomanen a les escoles com a llibres de lectura obligatoria, passen completament desapercebuts i acaben, amb el temps, descatalogats.

Alguna vegada, quan vaig treballar, fa ja molts anys, com a llibreter durant una època, m’havia atrevit a recomanar-ne algun títol a persones adultes que em demanaven consell, però gairebé sempre arrufaven el nas per moltes explicacions sobre les qualitats literàries que els donés i que jo pensava que tenien, però recordo que una senyora –era una bona lectora- me’n va fer cas, i va quedar-se “El barcelonauta”, d’en Joles Senell. No va trigar gaire a tornar per dir-me el molt que li havia agradat, i sempre més, quan venia, feia un cop d’ull a la secció d’infantil-juvenil.