dimarts, 5 de maig de 2009

EMPREMTES EN LA NEU

En haver arribat a la darrera pàgina del llibre de Francesc Bononad Empremtes en la neu (Laertes, 2007), una pregunta s’alça davant dels meus ulls com un mur: per què aquest autor nascut l’any 1977 a Tavernes de la Valldigna s’ha complicat tant la vida a l’hora de presentar un recull de narrativa curta? Potser ha sigut perquè el narrador s’ha deixat prendre el lloc pel filòsof? (Bononad és llicenciat en filosofia per la Universitat de València). Possiblement és això, i en la introducció s’explica clarament, com també s’explica la presència de dues fotògrafes i el seu treball en l’interior.
Sense desmeréixer per a res les fotografies d’Isa Cogollos i de Mireia Peris, sóc de l’opinió que el llibre hauria funcionat igual o millor sense elles, però sobretot sense eixe pròleg i eixe epíleg, que l’autor no gosa d’anomenar-los com a tals.
El recull és una mica irregular, però per a sort del lector compta amb alguns relats que denoten que darrere hi ha un narrador intel·ligent amb una àmplia mostra de plomes carregades de tintes de diversos colors, com ara la del realisme màgic: Vida desventurada de Carlota Covo y otros relatos (cal destacar com aconseguix transformar la seua prosa en la d’un autor llatinoamericà creïble) o el de l’humor negre en Essència de Manhattan.
Li falta, potser, polir alguns detalls del llenguatge emprat, de vegades resulta torturat, encarcarat, ple de mots que fan anar el lector per un camí pedregós on sovint ensopega i cau. Si en pròxims llibres aconseguix millorar en eixe sentit la seua prosa, si s’oblida d’experiments transversals amb les arts plàstiques i aparca una mica el filòsof, podrem gaudir, aquells que encara busquem extensos però condensats universos en la narrativa curta, de bons contes de Bononad, perquè narrador n’hi ha, s’endevina entre línies i sobretot es veu en la seua capacitat per a desplegar sobre el full en blanc les veles de la ironia, el sarcasme, la sàtira i fins i tot la tendresa, per a conduir el relat a bon port.