dilluns, 18 de maig de 2009

ELS RACONS DE LA MEMÒRIA

Una vegada he arribat al darrer mot i he clos el llibre Els racons de la memòria (Edicions 62, 2009), d’Isabel-Clara Simó, em sent obligat a recriminar-li a l’escriptora alcoiana un parell de qüestions. La primera és la brevetat del llibre, crec que se li ha quedat en el tinter molt a contar-nos; i la segona és que he trobar a faltar en alguns casos més profunditat. Ara, en línies generals, em pareix un llibre ben escrit, interessant, amb un plantejament clar, amb una prosa planera, directa, i he trobat que el seu contingut transpira sinceritat, honestedat.
Els racons de la memòria, a diferència d’altres del mateix gènere, s’inicia en la joventut de l’autora, per a després de passar per la maduresa acabar en la infantesa i l’adolescència. Així doncs, recull l’itinerari vital d’una dona valenta, lluitadora, que ha estat capaç de refer-se dels colps més durs que la vida pot donar a un ésser humà, com ara la pèrdua d’un fill (impactant, esgarrifant el capítol Enlloc, que parla del dolor, de la desesperació d’una mare davant la desaparició sobtada del fill). Un itinerari amb escasses pinzellades de l’àmbit més privat, més domèstic i ple de la relació que ha mantingut en primer lloc amb les ciutats en les quals ha viscut: Alcoi, València, Figueres, Barcelona... i sobretot amb les persones amb què s’ha relacionat.
D’Isabel-Clara Simó, tot i que ella sovint se’ns apareix en el llibre com una persona tímida, jo tinc la imatge d’una persona extravertida, una mica xarraire, com jo mateix (o potser jo en sóc més), directa i amb les idees molt clares. En Els racons de la memòria ens parla de la seua relació amb personatges rellevants de la nostra cultura i de la nostra política, com ara Montserrat Roig, amb la qual va mantindre una gran amistat, Maria Aurèlia Capmany, Jordi Pujol, de qui elogia una part de la seua personalitat i ens mostra una altra cara menys amable, Pere Calders, Ricard Salvat, Antoni Miró...
Confesse que Els racons de la memòria l’he llegit d’una asseguda, la seua prosa nua, senzilla, em va atrapar des de les primeres frases, em va seduir la seua claredat expositiva. He gaudit de les anècdotes, de la visió que té de les relacions humanes, i com aquestes, d’una manera o altra, afecten el país. I per què no dir-ho, he plorat en els passatges on el dolor, la desesperació i la tristesa es feien més palesos, quasi palpables.

1 comentari:

glòria ha dit...

Manel,
Coincideixo amb tu en que és un llibre massa breu i en que és llegeix d'una asseguda.
No em sembla ben escrit. Vaig definir-lo a un amic-i perdona que em citi- com un text on "les paraules s'atropellen com si estés escrit en una nit de trons."
També a mi m'ha semblat honest el que diu i les dues pàgines on parla del dolor m'han tocat el cor pel què diuen i per com ho diuen.
Rep la meva salutació afectuosa.