dilluns, 4 de maig de 2009

L'ÚLTIM HOME QUE PARLAVA CATALÀ

La trama de la novel·la amb què Carles Casajuana va obtindre el Premi Ramon Llull 2009, L’últim home que parlava català (Planeta, 2009), és molt senzilla: dos escriptors catalans que han triat dues opcions lingüístiques diferents a l’hora d’escriure acaben vivint junts en un pis que el propietari de la resta de l’edifici vol rehabilitar. He cregut endevinar ací una certa simbologia: el pis és Catalunya, l’edifici és Espanya i el propietari de l’edifici... no sé, igual patisc un excés d’imaginació.
El títol del llibre no cal dir que és impactant i que crea en el lector, el lector català vull dir, una expectativa que no veurà complida almenys d’una manera tan directa com aquell preconitza, encara que, d’una manera subtil, l’autor anirà exposant a través dels personatges quins són els diversos mals que afecten la llengua i la cultura catalanes. Els punts de vista dels personatges de vegades són contraposats, una qüestió que obliga el lector a prendre un posicionament o un altre o l’encamina cap al dubte i la reflexió.
Però L’últim home que parlava català també ens parla del procés de creació literària, de les diverses maneres com un escriptor viu i s’enfronta a la seua tasca, la importància de l’opció lingüística que es tria, el domini dels ressorts interns de la llengua amb la qual s’escriu, el valor de les paraules («una novel·la s’escriu amb paraules, no amb idees»), el llenguatge emprat, la manera d’enfocar el que es vol narrar... Casajuana ho fa com si foren els personatges qui ens ho explicaren mitjançant els seus pensaments, les seues disputes i converses.
Carles Casajuana no s’inventa res, la polèmica constant que mantenen aquests dos escriptors dins del seu pis es pot veure, llegir i sentir en tertúlies, en columnes de premsa o en la vida quotidiana. No ha volgut escriure un pamflet, ens ho diuen els seus personatges, com ens diuen ben clar i català tantes i tantes coses sobre la novel·la i aquesta novel·la en particular. «Una novel·la ha de posar preguntes i no donar respostes». «Decidir si s’ha d’escriure una novel·la o un pamflet». «En comptes de tocar el timbre i lliurar el missatge en mà, el que ha de fer [el novel·lista] és passar-lo per sota la porta».
El final és obert i deixa caure, a través de l’aparició d’uns paletes magribins, que la qüestió de la llengua ja no és una qüestió de bilingüisme, sinó de multilingüisme.