Josep Ballester pertany a eixe grup de poetes valencians que una vegada han consolidat la seua veu poètica i han vist reconeguda la seua obra han sentit la necessitat d’obrir-se a altres gèneres. Junt amb ell ho han fet altres membres de la seua generació, com ara Manel Rodríguez-Castelló (que se’ns ha destapat com un gran articulista), Lluís Roda, Ramon Guillem, Isidre Martínez Marzo, Josep Lluís Roig, Antoni Gómez, o el desaparegut Manel Garcia i Grau (vull fer constar que parle d’autors que en un principi no combinaven la seua vessant de poetes amb la seua vessant com a narradors, com sí que és el cas de Xulio Ricardo Trigo, Vicent Penya, etc). Aquesta és una actitud que compta amb pocs precedents en les anteriors generacions poètiques valencianes.
Supose que per a tots aquests poetes era un repte al qual calia enfrontar-se amb valentia per tal d’aconseguir que l’aventura no acabara en una simple anècdota en la seua trajectòria, sinó que els obrira nous camps a la seua creativitat.
La mirada de Xahrazad (Editorial 3 i 4), de Josep Ballester, ve a corroborar les meues paraules. Es tracta d’un llibre difícil de situar per la seua transversavilitat genèrica. Pot llegir-se com un recull d’articles, com un diari personal, com un assaig o com un llibre de viatges. Com un llibre de viatges en el sentit més ampli del concepte. Com un viatge de vegades en l’espai, d’altres en el temps i quasi sempre a través de personatges destacats de la cultura occidental. Moltes de les proses que el conformen són com viatges a l’interior, a l’interior de la biblioteca, de la cedeteca, de la pinacoteca de Ballester i també a l’interior de l’univers personal i creatiu d’un artista o un escriptor (ací incloc també filòsofs, pensadors, etc.) i per a fer-ho possible l’autor presta la seua veu doblant-se i assumint la veu de l’altre.
La mirada de Xahrazad és un recull de proses valentes, algunes d’una qualitat literària impecable. La seua prosa és excel·lent. No tots els poetes aconseguixen ser bons prosistes. Un llibre absolutament recomanable.
Supose que per a tots aquests poetes era un repte al qual calia enfrontar-se amb valentia per tal d’aconseguir que l’aventura no acabara en una simple anècdota en la seua trajectòria, sinó que els obrira nous camps a la seua creativitat.
La mirada de Xahrazad (Editorial 3 i 4), de Josep Ballester, ve a corroborar les meues paraules. Es tracta d’un llibre difícil de situar per la seua transversavilitat genèrica. Pot llegir-se com un recull d’articles, com un diari personal, com un assaig o com un llibre de viatges. Com un llibre de viatges en el sentit més ampli del concepte. Com un viatge de vegades en l’espai, d’altres en el temps i quasi sempre a través de personatges destacats de la cultura occidental. Moltes de les proses que el conformen són com viatges a l’interior, a l’interior de la biblioteca, de la cedeteca, de la pinacoteca de Ballester i també a l’interior de l’univers personal i creatiu d’un artista o un escriptor (ací incloc també filòsofs, pensadors, etc.) i per a fer-ho possible l’autor presta la seua veu doblant-se i assumint la veu de l’altre.
La mirada de Xahrazad és un recull de proses valentes, algunes d’una qualitat literària impecable. La seua prosa és excel·lent. No tots els poetes aconseguixen ser bons prosistes. Un llibre absolutament recomanable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada