(Agustí Peiró en el punt geodèsic del Cabeç Bord. Fotografia de Vicent Penya)El seu canvi de gènere literari ha estat fruit d’un procés lent per al qual va utilitzar com a pont la poesia, i en menor mesura l’article periodístic (ha mantingut en la premsa local una secció). Una poesia transversal que posa en un mateix text tints del microconte, de l’aforisme i d’allò que alguns han anomenat antipoesia. Producte d’aquesta etapa fou la plaquet Essència, de la qual Joan S. Sorribes va dir en el pròleg que es tractava d’un grapat d’incerteses i d’obsessions descrites amb un estil implacablement esquerp, mesuradament cruel, descriptiu fins a la morbidesa o l’agonia quasi minimal, arruixat tot per la ironia..., paraules que subscric.
El primer llibre d’assaig que va donar a la impremta fou Ésser i moral, editat el 2002 per Brosquil Edicions, on l’autor reflexiona sobre les dificultats que ens presenta el fet de viure i l’esforç que ens és necessari per a ser nosaltres mateixos. El 2004, en la col·lecció de Llibres de l’Aljamia, li va seguir el recull d’aforismes Temps moderns, en el qual a partir de petites sagetes enverinades d’ironia ens oferix la seua mirada sobre la cultura de la imatge, la superficialitat i la banalitat, tan present en els nostres dies.
Peiró és sobretot un lector voraç. Durant la seua etapa de narrador es va llegir les obres més importants de la narrativa universal. Admirador de l’obra de Henry Miller i de John Steinbeck. En inaugurar la seua nova etapa com a assagista ho fa amb una evolució també com a lector, tot aprofundint en l’obra dels assagistes i filòsofs, els clàssics grecs, Kant...
Diccionari personal, aparegut l’any 2005 en Brosquil Edicions, és un llibre escrit des del jo (pense que mai no ha deixat de fer literatura del jo i en aquest sentit crec que la seua evolució hauria pogut ser en altres dos sentits: cap al dietari, la memorialística, el llibre de viatges, o cap a una poesia d’un realisme intimista, no ha estat així), des de l’experiència personal com a lector i com a ciutadà que paga religiosament els seus impostos, recull en les seues vint-i-quatre entrades un seguit d’articles i aforismes que vénen a oferir una visió particular sobre l’ésser humà inserit en el món de la (des) informació, de les relacions humanes i fins i tot de la filosofia.
Un volum que, encara que siga un tòpic dir-ho, no deixa indiferent el lector. Ja que un pot estar d’acord o en desacord amb Peiró, però el que sí que no es pot deixar de reconéixer és que ens sacseja i ens obliga a pensar i fins i tot si arriba el cas a respondre-li. Un fet aquest que és un mèrit amb tanta mandra i passivitat intel·lectual com hi ha, que es potencia des dels mitjans de comunicació.L’any 2007, i de nou en la col·lecció de Llibres de L’Aljamia, publica Tot està permés, una col·lecció de cent vint-i-sis aforismes on de nou amb humor i ironia fa una crítica ferotge sobre les misèries humanes i la societat actual.
El primer llibre d’assaig que va donar a la impremta fou Ésser i moral, editat el 2002 per Brosquil Edicions, on l’autor reflexiona sobre les dificultats que ens presenta el fet de viure i l’esforç que ens és necessari per a ser nosaltres mateixos. El 2004, en la col·lecció de Llibres de l’Aljamia, li va seguir el recull d’aforismes Temps moderns, en el qual a partir de petites sagetes enverinades d’ironia ens oferix la seua mirada sobre la cultura de la imatge, la superficialitat i la banalitat, tan present en els nostres dies.
Peiró és sobretot un lector voraç. Durant la seua etapa de narrador es va llegir les obres més importants de la narrativa universal. Admirador de l’obra de Henry Miller i de John Steinbeck. En inaugurar la seua nova etapa com a assagista ho fa amb una evolució també com a lector, tot aprofundint en l’obra dels assagistes i filòsofs, els clàssics grecs, Kant...
Diccionari personal, aparegut l’any 2005 en Brosquil Edicions, és un llibre escrit des del jo (pense que mai no ha deixat de fer literatura del jo i en aquest sentit crec que la seua evolució hauria pogut ser en altres dos sentits: cap al dietari, la memorialística, el llibre de viatges, o cap a una poesia d’un realisme intimista, no ha estat així), des de l’experiència personal com a lector i com a ciutadà que paga religiosament els seus impostos, recull en les seues vint-i-quatre entrades un seguit d’articles i aforismes que vénen a oferir una visió particular sobre l’ésser humà inserit en el món de la (des) informació, de les relacions humanes i fins i tot de la filosofia.
Un volum que, encara que siga un tòpic dir-ho, no deixa indiferent el lector. Ja que un pot estar d’acord o en desacord amb Peiró, però el que sí que no es pot deixar de reconéixer és que ens sacseja i ens obliga a pensar i fins i tot si arriba el cas a respondre-li. Un fet aquest que és un mèrit amb tanta mandra i passivitat intel·lectual com hi ha, que es potencia des dels mitjans de comunicació.L’any 2007, i de nou en la col·lecció de Llibres de L’Aljamia, publica Tot està permés, una col·lecció de cent vint-i-sis aforismes on de nou amb humor i ironia fa una crítica ferotge sobre les misèries humanes i la societat actual.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada