divendres, 2 de gener de 2009

EL FLACO I QUE TINGUEM SORT

Dani el Flaco és un cantautor urbà nascut a finals de la dècada dels setanta a l’Hospitalet de Llobregat, un home que després d’haver tocat en unes quantes bandes de rock va decidir emprendre vol en solitari i l’any 2006 va traure el seu primer disc, Salida de emergencia.
La seua música xucla de les grans bandes del pop, del rock, del blues, així com dels cantautors d’origen anglosaxó com ara Bob Dylan, Lou Reed...
Fa uns anys, en un disc d’homenatge a la cançó, Cantautar (2006), va gravar una versió del clàssic de Lluís Llach Que tinguem sort.
La primera vegada que la vaig escoltar cantada pel Flaco anava en el meu cotxe camí de la platja de Puçol. Tinc el saludable costum d’anar a caminar tots els dies pel passeig marítim durant més d’una hora. Quan vaig aparcar, apaguí el motor però no la ràdio, i vaig restar quiet i mut fins que va acabar la peça, tenia la pell de gallina, no exagere.
He tornat a escoltar la cançó en un bon grapat d’ocasions, cantada per Lluís Llach i cantada per Dani el Flaco. Sense desmeréixer gens el de Verges, a qui admire profundament, em quede amb la del cantautor de l’Hospitalet. El toc de blues que li ha donat als arranjaments per a l’adaptació, la seua veu ronca, l’entrada que fa sol amb la guitarra acústica per a després incorporar la resta dels instruments, i sobretot l’harmònica que com una segona veu contesta al Flaco seguint la millor tradició del blues, convertixen un clàssic en una meravella.
No em canse mai de sentir-la. Algú li hauria de proposar al Flaco un disc en català amb la línia d’aquesta versió. Algú li hauria de dir al Flaco que un estel, per molt brillant que siga, no fa un firmament. Algú li hauria de dir al Flaco que ens ha deixat amb molta gana, i això, col·lega, no és just.