dimarts, 20 de gener de 2009

QUÈ MIREN ELS ULLS DE PENÈLOPE?

Jordi Monteagudo, amb l’aval d’haver obtingut l’edició vint-i-una del Premi de Poesia Senyoriu d’Ausiàs March, es presentà l’any 2002 al públic lector amb un llibre de poesia que gira al voltant del mite de Penèlope. La factura dels poemes que componen aquesta col·lecció està dissenyada pensant en el fet teatral, concretament en el monòleg, són versos en la seua majoria que demanen ser declamats en veu alta. La veu del poeta s’adreça a un tu d’una manera clara, directa i amb una gran força lírica. S’alça des del centre de la pàgina com si fóra el centre d’un escenari i, sota l’atenta mirada de Penèlope a la platea, denuncia, acusa, avisa, acull, es confessa, ens parla dels temes de sempre, però amb el seu propi timbre, el seu propi to.
Els ulls de Penèlope (Editorial 3i4) es dividix en tres parts: «El món sobre els muscles», «Secret espant» i «Penèlope torna a Ítaca». La primera està formada per cinc versos, és per tant la més breu i la que d’alguna manera posa en perill l’equilibri del llibre, ja que la segona i la tercera part tenen dènou i díhuit composicions cadascuna.
En «El món sobre els muscles» Monteagudo oferix acolliment a tots els desencantats, desgraciats i miserables del món com un nou messies que creu tindre el guariment de tota desgràcia aliena. Ho fa mitjançant cinc poemes, en forma de clam religiós, escrits d’una manera tan clara que el lector quasi oblida que darrere d’eixa claror està la trampa del doble sentit, la crítica dura a l’egocentrisme i la vanitat exacerbada.
«Secret espant» té el ressò de la poètica de Vicent Andrés Estellés i Salvador Espriu, dos poetes que de tant de témer i de fer-nos partícips del dolor que els produïa el pensament de la mort arribaren a parlar d’ella com si d’algú del veïnat es tractara. La mort guaita Monteagudo, l’observa i espera el moment de jaure amb ell i, després d’un coit infinit, endur-se’l (encara que Pessoa ens va avisar que el poeta és un fingidor, hi ha entre línies un polsim de sinceritat que ens fa pensar que la presència de la mort en la vida de Monteagudo fou més tangible en una època del que és normal, una malaltia?), és una mort personal, fidel, dolorosament fidel que ens atemorix.
«Penèlope torna a Ítaca» s’inicia i acaba de la mateixa manera, talment un cercle que s’obri i es tanca en el mateix punt: la mirada de la protagonista. Però Penèlope ja no és aquella que espera la tornada d’Ulisses fent i desfent el tapís, és una dona més vella, més sàvia, més desencantada, sap que la vida és un engany, tot és mentida menys la mort. Des de la saviesa que li ha donat el pas del temps, des d’eixe desencant que li ha provocat el fet de ser el centre d’un univers, Ítaca, rememora tots els esdeveniments del passat. Els ulls de Penèlope s’endinsa en els racons de la memòria i el seu esguard albira el desig d’alliberar-se de la mentida que li oferix el present. Els seus ulls són els de sempre, només l’esguard li ha canviat.