dimecres, 14 de gener de 2009

L'ARBRE DE CHRISTELLE ENGUIX

La força de l’enamorament ens atrapa, i quan ho fa ens transforma, ens fa més generosos, més oberts, més alegres, més xerraires, més intensos i fins i tot m’atreviria a dir que més bells, encara que no més savis; la saviesa s’aprén amb la caiguda, amb el dolor, la primera lliçó de la saviesa és: «L’altíssima rendibilitat / que té un silenci». Quan la intensitat de l’enamorament minva, què ens resta? Ens queden l’amor i l’amistat, si és que els sabem conrear, ja que tots dos són com un jardí del qual cada dia cal tindre cura. O potser només ens resta el miratge d’un engany que estàvem disposats a creure’ns. Si és així, doncs només ens queda obrir la porta al comiat, el seu ritual és sempre un encontre amb el dolor que ens portarà a un temps d’incerteses, d’un enyor malaltís («S’estén el mar de boira sobre les fosques / fondalades de l’enyor. Interminables plouen / les ombres dels arbres sobre el buit dels dies), de convocar en l’absència el record. Només l’oblit permetrà que torne la bonança als nostres dies. Quan ho aconseguim vindrà un temps de desglaç que ens anunciarà una nova primavera, la possibilitat de nous amors. Així ho entén Christelle Enguix, la valenciana que va nàixer a París, en L’arbre roig.
L’arbre roig (XXVI Premi de Poesia Ciutat de Benicarló, Brosquil Edicions, 2007) és un llibre amb una poesia plena de llum, malgrat que ens parla d’una ruptura sentimental. Els trenta-set poemes que el conformen són instantànies emmarcades en magnífics retalls del paisatge mediterrani. El paisatge al llarg del dia i de les estacions. La mar, la pluja, els núvols, la boira, el gel (escàs) estan presents en cada vers, es pot sentir la musicalitat que genera el seu moviment, per això costa un poc entendre el títol del llibre, que potser hauria de fer més referència a l’aigua o a la Mediterrània, o directament al dolor de l’adéu.
La bellesa de la poesia de Christelle rau en la claredat i la senzillesa de les imatges poètiques, en la sensualitat i l’esperança que transmet al lector.

1 comentari:

Christelle Enguix ha dit...

Gràcies Manel. Potser tens raó, el títol del llibre podria ser ben bé un altre.
Amb l’arbre roig, però, intentava referir-me a la idea de transformació cíclica que representa un arbre caducifoli, lenta; a l’etern retorn. Tant pels estats d’ànim de què parle com perquè el poemari ha anat creixent i tranformant-se a poc a poc; fent-se, desfent-se i refent-se.
També per la dualitat de l’arbre, que creix enlairant les branques cel amunt i arrelant-se endins la terra...