dijous, 1 de gener de 2009

ATRAPAT PER LA DANSÀ

(El Grup de Danses de Puçol a la dansà de sant Pere Nolasc del Puig, 2007)

Sóc un ignorant en tot allò que es referix als balls tradicionals valencians. La música que he ballat al llarg de la meua vida té les seues més pregones arrels en la negritud africana. Ara, això no vol dir que sóc cec o un ésser incapaç de veure i gaudir la bellesa cromàtica d’una peça ben ballada. Des de fa un parell d’anys la meua muller va a classes de dansa i forma part del grup local. Des de fa un parell d’anys el so de les postisses s’entremesclen en ma casa amb el so de les guitarres elèctriques del meu aparell de música. De tant en tant sorprenc la meua dona assajant alguns passos als llocs i en els moments més inesperats.
El meu amic Ximo, a més de ser un informàtic de primera, és un gran ballador. Un perfeccionista del ritme i el moviment, li agrada dur-lo ben compassat al moviment del seu cos, sense escatimar energia, portant-lo fins el final i rematant-lo amb elegància.
Quan balla esbossa la seua alegria de viure, també retrata els millors trets de la seua personalitat: entrega, generositat, estima pel treball ben fet... Quan ell balla s’atura el món. No és cap imatge pretesament poètica, ho veig reflectit en el seu rostre. Només existix la música, la música que el pren i se l’emporta, els seus socs no toquen terra, és dalt d’un núvol d’èxtasi i felicitat que el transporta al pati d’una alqueria una nit clara de primavera. Puc sentir amb ell el raucar de les granotes, el ventijol entre les fulles dels arbres propers, el gust dolç de la mistela en les papil·les. Puc veure com la figura de les parelles que dansen es retalla al contrallum de la lluna, els seues moviments contenen dosis d’una sensualitat alegre desinhibida que m’aplega a través de l’esguard a l’ànima i m’encén les mans, com a les parelles de la lletra del bolero de l’Alcúdia, i em demanen, ai mare!, cantar o eixir a ballar amb elles.
En acabar la peça es desfà el miratge, tornem a la realitat urbana, i pareix que també tornen la grisor i la tristesa, però no, en el rostre del meu amic Ximo encara nia la joia.

1 comentari:

ximogm ha dit...

collons nano, m'has emocionat i tot

si vol gaudir, ves al meu canal de youtube o al web del grup de danses, hi han vídeos nous

http://usuarios3.arsystel.com/ximogm/
http://es.youtube.com/my_videos