dissabte, 24 de gener de 2009

SOBRE L'OBERTURA D'UNA NOVEL·LA

Al llarg dels anys els estudiosos de la literatura han parlat i debatut sobre la importància de la primera paraula, frase o paràgraf d’una novel·la. Supose perquè l’obertura és la primera presa de contacte que tindrà el lector amb l’univers narratiu que proposa l’autor. Jo sóc de l’opinió que en qualsevol obra literària és important cadascuna de les seues parts i totes com a conjunt. Ara, seguint-li el joc a aquesta gent, jugar és un plaer al qual sempre hem d’estar disposats, jo diria que un bon inici en una novel·la, com en la mateixa vida, és d’agrair i aconseguir escriure’n un que a més el lector faça seu deu ser un plaer gratificant per a qualsevol escriptor.
Qui no recorda la primera frase d’El ingenioso hidalgo Don Quijote de la Mancha, de Miguel de Cervantes: «En un lugar de la Mancha, de cuyo nombre no quiero acordar-me, no ha mucho tiempo que vivía un hidalgo de los de lanza en astillero, adarga antigua, rocín flaco y galgo corredor». O el de Platero y yo de Juan Ramón Jiménez: «Platero es pequeño, peludo, suave: tan blando por fuera, que se diría todo de algodón...», o el de Cien años de soledad de Gabriel García Márquez: «Muchos años después, frente al pelotón de fusilamiento, el coronel Aureliano Buendía...».
Algú recorda el del Tirant lo Blanch? El fet que no en tinguem memòria és per una altra qüestió, més relacionada amb les polítiques educatives que no per la qualitat del llibre.
Aquells tres exemples, als quals afegiria el del llibre L’home sol, de Bernardo Atxaga: «L’home a qui tothom deia Carlos sabia que aquell mar glaçat no era més que la imatge d’un somni, i sabia també –perquè li ho recordava una de les veus de la seua consciència– que havia de sortir-ne...», vénen a demostrar, en línies generals, allò de qui bé comença bé acaba.
Quan em pose a escriure una novel·la tinc una cura especial en l’inici. Les primeres frases de la meua primera novel·la, La maledicció del silenci, em van donar faena i les he retocades en cada nova edició, en la darrera és quan he quedat més satisfet: «Tornar a Pouet i a cada pas retrobar imatges i figures d’un espai estimat: els carrers empedrats, rectes i estrets, les façanes emblanquinades amb calç, el ponent negant la vila, el llevant portant la pluja...». Vaig intentar, alhora que encetava el llarg relat, presentar al lector l’espai, l’escenari on tenia previst que transcorreguera bona part de l’obra. En Escola d’estiu la intenció era una altra, obrir la circumferència d’una narració que acaba quan comença o comença quan acaba: «Agafar uns fulls de paper en blanc i amb un bolígraf intentar cercar el perquè, el com i quan es va iniciar aquest cataclisme que em té trasbalsada potser que no siga el camí adient per a enfrontar-me a la nova situació que s’ha creat, però d’alguna manera ho hauré de fer. Almenys l’exercici em servirà per aclarir i posar en ordre els meus sentiments. Tinc el cap amb els mobles fora de lloc, els diferents papers de l’auca envaint la meua vida i ballant al ritme del desgavell. Immersa en aquest desori, em debat entre fugir cap a l’oblit o arraulir-me en un racó de la memòria assaborint com un malalt embogit els espectres dels dies passats».
Pel que fa a En el mar de les Antilles, vaig aprofitar l’avinentesa per a retre un petit homenatge a un narrador basc que a mi m’agrada molt, Bernardo Atxaga: «El soldat al qual tot el món anomenava Amigó sabia que la nit mai no era fosca del tot i que la distància no era sinònim d’oblit, encara que els cantants de l’illa lligaren significats». I en la inèdita Breus encontres l’objectiu era donar-li un toc de romanticisme a un relat ple de gimnàstica sexual: «Sí, estimat Václav, sóc jo, la teua petita bruixa bruna del sud. Et preguntaràs per què torne de nou a aparéixer en la teua vida, com m’atrevisc a adreçar-te la paraula, encara que només siga d’una manera freda i distant com és un correu electrònic. Deus pensar que tinc la cara dura, que no tinc cap dret a incordiar-te després de quasi dos anys sense donar notícies de la meua existència, que et mereixies una explicació que ara potser no t’interesse ni vulgues escoltar».
Ara no sé si he estat capaç de complir amb el refrany de qui bé comença bé acaba, això són altres qui han de dir-ho.
Com a lector de novel·la valenciana actual, hi ha dos llibres que per a mi tenen uns inicis memorables. El primer és Societat Limitada, de Ferran Torrent: «A diferència de la burgesia catalana, delerosa de seure en una llotja del Liceu, els empresaris valencians han tingut i tenen en la cacera el símbol de la distinció social. L’empresari valencià, també, ha preferit sempre les putes a la tradicional querida...». L’altre és L’herència del vent del sud, de Vicent Usó:
«–Han ferit de mort Manolete –brama Pasqual el Negre amb el rostre congestionat–. M’acaben de dir que ho han anunciat a la ràdio de la Civila. Venia pregonant-ho Maria Dolors...
»Pau Miralles se l’escolta recelós i atavella els llavis en un gest de malfiança. Tot just ara que lliga bon joc li vénen a interferir la partida.
El retrat que fa en una paràgraf el de Sedaví d’una classe social és a banda d’encertat magnífic, mentre que l’atmosfera que en deu línies crea el de Vila-real és impressionant. Amb destresa Usó aconsegueix situar-nos en el temps i en el lloc on transcorrerà el relat i ens dóna de propina el retrat psicològic de dos personatges.

1 comentari:

maria ha dit...

Hola,
crec que com bé dius, això del principi d'una novel·la no és tan important, i que és quan l'hem llegida tota, quan recordem el principi perquè és el principi de la història que tan (quan passa) ens ha agradat.
de totes maneres, jo, el primer principi de novel·la que m'ha vingut al pensament és el de L'extranger...supose perquè em va impactar!
adéu!