dissabte, 17 de gener de 2009

POUET

Buscava un espai, un lloc, un paisatge on situar els meus relats i vaig ensopegar amb Pouet.
Pouet no és un espai inventat, tampoc no és un espai real, ni tan sols, com García Márquez diu del seu Macondo, un estat d’ànim.
Volia un topònim que sonara a valencià i que no coincidira amb un nucli urbà en concret. Una cosa com el Calabuch de García Berlanga, i em va donar per buscar l’origen etimològic del nom del meu poble, Puçol, Puteolum en llatí, que ve a significar pouet.
Hi hagut algun crític que ha insinuat que Pouet és el meu Puçol particular, s’equivoca.
Pouet és el reflex de Puçol en l’espill, Puçol entés com l’espai que va formar i nodrir el meu univers imaginari.
Quan escric em situe davant de l’espill, tinc els peus sobre les llambordes d’un carrer de Puçol, al meu darrere se situa l’entramat urbà passat i present, les figures que el transitaren i el transiten. M’acoste al vidre pausadament i amb decisió el travesse, i encara que l’espai parega el mateix, ja no ho és, sóc a Pouet i tota escena naix de i en mi.
Podria dir-se que sóc el cronista de Pouet. Però que ningú no s’equivoque. La crònica, tot i que l’arrel estiga a aquesta banda de l’espill, la invente jo. Que quede clar: no sóc cap periodista ni faig inventaris del passat ni del present, sóc un fabricant d’enganys, un jugador amb les cartes de l’idioma disposat de nou a fer trampa i a robar-los amb belles mentides el temps als incauts amants de la literatura.