dijous, 8 de gener de 2009

PEIRÓ, RETRAT DE CARNET D'UN HOME FERIT PER LES LLETRES I LA GRAMÀTICA (II)

(Foto dels autors del llibre Històries a la llum del Cresol. Baix Hermini Pérez i Edo i Jordi Pérez Boix. Dalt Manel Alonso, Agustí Peiró i Vicent Penya)
Solitari. Honest fins a l’impossible. Hi ha una anècdota en aquest sentit: fa un parell de legislatures es va presentar com a cap de llista a les eleccions municipals del seu poble. Els diversos partits que concorrien a les eleccions van prendre l’acord d’apegar cartells exclusivament en els llocs reservats per a aquest fi. Ningú no ho va complir, excepte el partit de Peiró. Fins i tot van arribar a tapar-li els que tenia en el lloc corresponent. Un fet que parla del tipus d’individus en les mans dels quals estem deixant la política.
La seua estatura supera la mitjana, estret de pit, lleugerament encorbat, prim. Menja poc i amb una certa parsimònia. La taula li agrada compartir-la més que amb fastuosos àpats amb una bona conversa. En les tertúlies mai no alça la veu i manté una actitud pacient i tranquil·la. És molt estrany veure’l crispat, només quan se sent enganyat o insultat. No se li coneix més vici que la literatura, en les seues dues vessants com a lector i com a escriptor, que combina amb l’afició al cinema, és un espectador actiu i exigent, i amb la de seguidor passiu de la lliga professional de futbol en la qual, com la majoria del veïnat d’aquesta comunitat, té depositades les seues esperances en l’equip de Mestalla. Encara que de futbol, com de sexe, parla poc.
Amic del transport públic i de l’anar a peu, se’l sol veure fent llargues passejades pel terme municipal i rodalies. Porta en la butxaca un bolígraf i en la cartera uns paperets en blanc on apunta idees, pensaments, sentiments, frases captades amb les seues llargues antenes de lletraferit.
Durant molt de temps Agustí Peiró ha estat sobretot un narrador i com a tal ha publicat les novel·les L’escriptor infinit (1996), una narració amb l’estructura d’una caixa xinesa on amb humor i ironia ens parla de les relacions de parella, L’home tranquil (1999), en la qual a través d’una història d’amor o més aviat de la recerca de l’amor i el seu perquè ens fa cinc cèntims de la seua experiència en el periòdic que pretenia ser l’embrió del tan desitjat diari en valencià, i el llibre per a infants Xuxi, el gos rialler (1997), un conte divertidament escatològic, així com també alguna novel·la inèdita, algun recull de narracions, els quals em tem que haja destruït i als quals caldria sumar diverses narracions aparegudes en reculls i antologies. La seua és una narrativa que partix de l’experiència personal, un tret que tenim en comú, i on les relacions socials i entre els dos sexes són l’eix sobre el qual es mou.