diumenge, 18 de gener de 2009

BRI DE VOLS

Un bri, segons el diccionari, és cadascuna de les tiges primeres que arranquen de l’arrel de les plantes. També és una fibra de la carn, de fusta, d’herba..., un trosset solt d’un filament o un cos petit de forma semblant que de vegades passa desapercebut, o es penja de la boca i s’assaborix compartint amb ell el temps i la solitud, de vegades és molest si es posa allà on n ha de fer-ho. Tal com és la poesia, un bri de mots encadenats, un bri d’un pensament deixat volar per a recollir allò que ens provoca l’ànsia d’agafar l’alfabet i teixir fileres més o menys curtes de cuquets de tinta.
Maria Carme Arnau, atrapada i empesa per aquesta ànsia, recrea en Bri de vols (Germania serveis gràfics) un seguit de paisatges en els quals sovint la mar o la pluja són protagonistes, i s’amara d’ells provocant el follet de la memòria perquè aquest escampe la flassada del desig. Un desig en ocasions clarament sensual i de vegades eròtic. En altres és un desig de calma, de pau interior –representada pel vol de la gavina–, maridada amb la bellesa. Un desig, també, de llibertat individual però compartida amb l’ésser estimat. Uns desitjos d’allò més universals.
La veu poètica de Maria Carme Arnau denota una gran dedicació, una gran passió que deixa entreveure una persona enamorada de la vida, de l’amor, de la poesia.
Bri de vols fou el primer llibre de Maria Carme Arnau, després n’han vingut altres, amb ell es va incorporar a l’espectre poètic valencià amb una veu pròpia i singular. Maria Carme és una dona persistent, constant, tenaç, una dona que va saber esperar, i en aquest temps d’espera, que no de claudicacions, s’ha assajat aprenent que la poesia és un art, una disciplina que pot admetre improvisacions, però que és fruit sobretot de la reflexió i el treball.

4 comentaris:

glòria ha dit...

Manel,
M'agraden molt les ressenyes i comentaris que fas. Ara bé, quan ens parles de poesia a mi em faria molt feliç que en deixessis tastar una mostra, una de sola.
No sé si ho evites per temor a perjudicar la venda dels llibres. Si és així jo penso que la funció és ben contrària. Més aviat ens pot induir a correr cap a la llibreria.
Rep una salutació!

Manel Alonso i Català ha dit...

A partir d'ara ho tindre en compte la teua suggerència Glòria.

maria ha dit...

Hola
jo també et llig...i m'agrada el
que poses.
dos cosetes:
1-però el poema que posares l'altre dia (d'hores baixes) no és teu?
2-no sabia que puçol era pou pensava que venia del significat actual...puçol=puig=muntanyeta...
i puig (el poble del costat) saps si es deia abans puig de cebolla?..és una història que em contaren i no sé si és certa...

adéu!
maria

Manel Alonso i Català ha dit...

Efectivament Maria el poema d'Hores Baixes és meu, encara que fins ara no ha aparegut publicat en cap lloc, si que ho han fet 12 poemes d'aquest llibre.
Fa molts anys hi havia una teoria que es basava en això de Puig-sol, però Puçol no està a la banda del sol del Puig, tu pensa que el sol va de llevant a ponent pel sud i no pel nord, on està Puçol.
Hi ha un altre Puçol a Elx, que està en una zona d'aigües i no hi ha cap Puig al costat.
Només has de pensar que un dels carrers del nucli antic de Puçol li diuen el de la Font, però antigament li deien del Pou, perquè hi havia un pou on la gent que no en tenia en casa un anava a per aigua. Al voltant d'eixe pou supose que naixeria el poble.
De tota manera tan Coromines com Sanchis Guarner en els seus estudis etimològics ho varen documentar ben documentat.
Sé que el Puig abans d'anomenar-se de Santa Maria, també va ser conegut com a Puig de Cebolla i fins i tot (si no m'enganye) d'Enesa.