diumenge, 25 de gener de 2009

PELL DE SALOBRE

Hi ha una generació de poetes valencians nascuda durant la dècada dels setanta que es va consolidant dins del panorama de la poesia en llengua catalana. Una generació encapçalada per Josep Porcar, Joan Elies Adell, Ramon Ramon, Alexandre Navarro, Alfons Navarret, Begonya Mezquita, Maria Josep Escrivà, Júlia Zabala i Iban L. Llop.
Una generació nascuda en ple esclat del boom Estellés, un autor que, d’una manera més o menys pregona, ha influït en l’obra de la majoria dels seus components. En el cas del borrianenc Iban L. Llop i el seu tercer llibre, Pell de salobre (Llibres de l’Escorpí, Edicions 62, Premi Salvador Espriu per a Poetes Joves 1998, Barcelona, 1999), a més de la influència del de Burjassot, s’hi entreveu també la de Josep Piera o Marc Granell, entre altres.
El recull es dividix en quatre parts: Llibre de Fèlix o Els exiliats, Naufragi, Quadern Napolità i On tot s’atura. En la primera el poeta alça la veu a favor de totes les víctimes de la intolerància i les dictadures, amb imatges contundents i una fina ironia, que no l’acaba d’abandonar en tot el recull i de la qual en anteriors treballs, com ara Des d’una habitació sense llum (Editat per l’Ajuntament de Nules, 1996) o Fustes corcades (Columna, 1998), ja feia gala. D’aquest apartat destacaria per la seua força els poemes A Paul Joseph Goebbels ( On són els ferros del trens,/el tren llarguíssim/ que creuava les nits d’Europa?/ On són els forns/ on es cremaven els records dels homes?/ On són els ulls d’aquell xiquet/ que mirava espantat una càmera/ mentre un oficia de la Gestapo/ l’arrossegava per terra?)i Auschwitz (Recorde la neu i el fang/ una sabata./ Un home. Un quaranta-dos./ Cruixia el sol, recorde/ com buscava entre el fang i la neu/ una sabata./ Segurament hi ha dona i fills/ que encara l’esperen,/ segurament, un home estimat.)
En Naufragis tota la imagineria al voltant de la mar, tan present en la nostra tradició poètica, és utilitzada per Llop per a parlar-nos de l’amor i el desamor, del desig i el rebuig (Em vaig ancorar a tu/ com qui s’ancora en un port/ llunyà, com aquell/ que amb pas incert/ recorre els carrers/ d’un país estrany i meravellós.). Per la seua banda, en Quadern Napolità és on més pregona es veu la influència dels autors abans esmentats, amb construccions properes a les d’Estellés de L’Hotel París, sense per això menysprear la tasca de Llop que en aquest apartat trobe més madur (Uns diners que passen de mà en mà,/ dotzenes de cambres com aquesta,/ la llum castrada darrere la finestra./ No rei, ací no es besa.). I, finalment, On tot s’atura, versos breus on Llop reflexiona sobre el fet poètic i el subjecte del poema, també sobre la impotència civil, que enllaçaria amb el primer apartat, i, com no, el desig, un desig carnal i intens que lliga amb la segona part per a tancar amb un vers que ens du al títol del llibre Pell de salobre: Fer del teu cos una trampa/ i romandre tota la nit/ com si fos l’inici/ d’un llarg exili./ Fer dels teus ulls el silenci/ i de la pell, el record/ de la mar a l’alba.