dimarts, 13 de gener de 2009

LA FINA LÍNIA ENTRE LA VERITAT I LA MENTIDA

(Taula redona a la biblioteca de Sagunt el 18-abril-2002, d'esquerra a dreta Vicent Pallarés, Pasqual Mas, Teresa Alegre i Vicent Usó)
Quan no es té una veritat que explique com es van desenvolupar els fets del passat i de quina manera han anat allargant els tentacles que han acabat tenallant el present i destruint el futur, són les suposicions, les mitges veritats i la mentida mil vegades repetida les que prenen el seu lloc. Aleshores apareixen en escena tantes veritats com individus implicats, recolzant-se les unes en les altres com els cudols d’un mur de pedra seca o revelant la seua falsedat com un sensor.
En la novel·la Maig era un mes sense pluja (Pagès editors, 2000) Vicent Usó, amb la destresa d’una aranya, teixix una tela, una xarxa amb la qual pretén atrapar la veritat d’uns fets que van marcar la vida d’un seguit de personatges que giren al voltant de Màrius, un jove addicte a les drogues marcat des d’abans de nàixer per un destí que el portarà a l’autodestrucció. Per a bastir l’entramat Usó es val de la veu narrativa d’una advocada que torna al seu poble, la Vila, després d’uns anys passats a Barcelona, un parell de relacions fallides i la notícia de la seua infertilitat. En arribar al poble es posa de nou en contacte amb la primera persona que va defendre en un juí, Màrius, el seu cas és per a ella com una assignatura pendent que ha d’aprovar. Màrius també desperta en ella l’instint maternal de protecció.
L’advocada anirà narrant-nos la novel·la en dos plans diferents, el passat on per una banda es mostra com a depositària dels testimonis de bona part dels implicats ja morts, així com la destinatària de la versió escrita d’un dels personatges, i el present en el qual exercirà de cronista d’un soterrar.
La novel·la és la història d’una família de perdedors marcats per la dissort i la desgràcia des del temps del colp militar i la guerra civil; una complexa galeria de personatges presoners de les seues misèries. L’atmosfera és depriment, subterrània, suburbana i dramàtica. Com a banda sonora que complementa el relat sentim (o creiem sentir) The river, un disc on el Boss ens parla de somnis trencats.
El text, al qual no li falta algun homenatge ocult a Vicent Andrés Estellés i un més evident a William Shakespeare, està ple de paranys disposats estratègicament per a mantindre l’atenció del lector i obligar-lo a arribar fins a la darrera pàgina on, quan ja ens resignàvem a no obtindre-la, ens mostrarà la resposta. Perquè el lector almenys ha d’obtindre al final una resolució versemblant a la qual puga agafar-se i somniar.