dissabte, 10 de gener de 2009

TURISTA PER CONVENI

A l’assalariat el conveni laboral li assegura un mes de vacances que sol coincidir amb els dies més tòrrids de l’any. Durant els restants mesos treballa en un despatx, en una aula, o en un taller perquè el seu vertader ofici i del qual sovint té la temptació de desertar («Podries deixar que el vent torne / a endur-se la veu de les paraules / i, de vell, recordar que vas ser poeta / fent recapte ronyós d’albirs renunciats») no dóna per a posar un plat en taula i menys per a pagar una hipoteca, per això es veu obligat a mal vendre el seu temps i a balafiar la seua sensibilitat i talent. Però ha arribat el mes de vacances i es trau l’uniforme de treball i a sota apareix la delicada, malaltissa figura del poeta. Així doncs, lloga un apartament («Hem llogat un balcó assolellat / on fem cua per a contemplar la llunyania / de la mar...») i cada dia, com un pintor, baixa amb els seus estris a la recerca del paisatge que el copse, que li inspire o li provoque un vers. Però el poeta no és un aquarel·lista que busca tòpics endolcits per a un cromo que penjarà en la paret del menjador de casa. Encara que la seua imatge és la d’un turista desvagat, la seua ploma està afilada i el seu esguard està disposat a travessar la superfície de la realitat aparent per a mostrar-nos l’altra cara de l’estiu, eixe parèntesi obert per a l’oci que el poder polític o econòmic aprofita per a guardar els cadàvers davall la catifa. El poeta, turista per conveni, esbossarà la seua visió del paisatge («Aquesta cala ha patit una invasió d’estilistes / que han posat pels núvols els preus de les peanyes»), una galeria de personatges (magnífic eixe Paisatge marítim), s’atrevirà amb la caricatura (Benicàssim i Cucs), també amb l’apunt tendre d’una cançó infantil («Dos xiquets, a la vora, / alcen castells d’arena. / A poalets buiden la mar / i els peixos moren de pena»), a redactar la denúncia i l’acusació (Flors per a Bush, Terra sinistra), a ironitzar i satiritzar la societat de la informació manipulada, del camuflatge de la fal·làcia que ens fa veure fantasmes allà on no n’hi ha (Por sota sospita) i bones intencions allà on només hi ha interessos ocults; també per a l’homenatge (Veu insondable)...
L’estiueig ja no és aquell on els horitzons eren oberts i darrere de cada tossal encara ens restaven continents per a descobrir, sinó que s’ha convertit en un temps d’horitzons verticals en el qual tenim dret a llogar «una llesca de platja a mida de dos crancs», així és que o ens deixem arrossegar com tot el món i creure que a l’estiu no passa res o, com fa Josep Porcar, el nostre poeta, l’assalariat amb un mes de vacances segons conveni, mirar-s’ho tot amb un esguard oblic i crític.
Els estius ha estat durant uns anys un llibre maleït. Josep Porcar ha cregut en ell i ha lluitat per a fer-lo arribar al lector (saltant per damunt dels filtres injustos que obliguen els poetes a competir com si foren corredors de borsa a la recerca d’un negoci que els deixe una bona comissió), primer ho féu en format digital a través de la xarxa i després mitjançant l’edició en paper en Brosquil Edicions. La seua actitud ha estat valenta i generosa, com és el llibre on Josep sense pèls en la llengua s’ha jugat el bigot.

1 comentari:

Príncep de les milotxes ha dit...

Bon article i bona lectura Manelet; endavant! D'ací uns quants anys sonarà la Internacional, però d'una altra manera. De fet, aquesta melodia sempre l'he vista surar per l'èter de cada dia.