dimarts, 26 d’abril de 2016

"CINÈTICA"


Abans d’escriure una paraula més, els he de confessar (m’agrada ser sincer i honest a l’hora d’emetre les meues opinions, encara que aquestes siguen sobre el treball d’un poeta que per definició pessoniana és un fingidor) que els títols dels llibres d’Hèctor Serra, breus, suggeridors i determinants per a poder entendre el que ens trobarem dins, m’han obligat fins el dia de hui a obrir el diccionari i buscar el seu o seus significats. Em va passar amb el seu anterior treball, Trèmolo, i m’ha tornat a passar amb el nou, Cinètica.
Cinètica és el poemari amb el qual el poeta d’Aldaia Hèctor Serra va obtindre el 35 Premi de Poesia 25 d’Abril Vila de Benissa i que ara ha publicat Viena edicions.
La paraula cinètica, segons a quin terme estiga associada, energia o química, ve a dir-nos una cosa o una altra, l’energia dels cossos que es troben en moviment o la velocitat de les reaccions químiques. Cinètica és un llibre de poemes on Hèctor Serra, en línies generals, ens parla d’això, de cossos que es troben en moviment constant, de reaccions sentimentals i emotives que van a diverses velocitats.
Serra ha dividit el llibre en tres apartats, Roda, Hora i Al·legats (contra) culturals.
En el primer ens parla del moviment, no debades està encapçalat per una citació del llibre A la carretera, de Jack Kerouac, un autor que darrerament he trobat citat en uns quants poemaris d’autors valencians, com ara el darrer treball de Francesc Mompó. En aquest apartat domina el vers lliure i els poemes traspuen notables influències de la poesia nord-americana. Es tracta de peces diàfanes, per moment suburbials, de carreteres, de paisatges extensos i canviants on l’automòbil és més que una simple màquina i el poeta és un home en moviment, un viatger que amb els cinc sentits va captant tot allò amb què es troba i ho va digerint tot conformant una reacció química que acabarà convertint en experiència vital.
Si simplifiquem al màxim, Roda ens parla del moviment físic, mentre que Hora ho fa sobre el moviment temporal.
En Hora, Serra es torna una mica més hermètic i retorna en part a beure en la tradició de la qual forma part: Joan Vinyoli, Manel Garcia i Grau, Ramon Guillem...
L’autor es fa preguntes i busca insistentment respostes, i les busca en la filosofia, en la ciència, en l’art i fins i tot en la mare. Són les eternes preguntes que sempre han preocupat l’ésser humà i que a tu, lector, també t’han torturat.
El tercer apartat, Al·legats (contra)culturals, és el més breu, el formen tres proses poètiques i un vers lliure que funciona com a epíleg que tanca el llibre. Són les tres peces uns magnífics retaules narratius tocats per un cert surrealisme que oculta de vegades una crítica mordaç. Un surrealisme dalinià en blanc i negre (o caldria dir en blanc sobre negre?) que en alguns moments l’acosta al món fantàstic del còmic.
En tota l’obra poètica d’Hèctor Serra apareix l’interés, un interés traduït en una notable influència sobre la seua poètica, d’altres disciplines artístiques com ara el cinema, la fotografia, la pintura, la música anomenada clàssica i la de caràcter popular, un interés que ens parla d’un home amb una gran sensibilitat, una gran curiositat i una gran obertura de mires, un home cinètic, sempre en moviment.