diumenge, 2 d’abril de 2017

ROMANDRÀS




Romandràs és el tercer poemari que dóna a la impremta l’escriptor d’Antella (la Ribera Alta) Josep Micó Conejero. Es tracta d’un recull de poemes escrits des de l’experiència, des de la maduresa vital d’un autor que ha aprés a base de colps a ser fort i a guanyar la seua llibertat individual; ha estat publicat per Ianua editora, una editorial tot terreny que sol publicar en gallec i castellà; i prologat per la poeta de Nules (la Plana baixa) Marisol González Felip.
Ja en el primer poema, Estigmes, Josep Micó, amb una rotunditat diàfana, deixa clar el seu posicionament ètic davant de la vida, un posicionament que alça des del conegut poema de Maria Mercè Marçal: «A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel», en el qual, a més de definir-se com a rebel, gai, nét de leprós, fill d’una mare adoptada, de classe baixa i nació oprimida, ens informa que no suporta la hipocresia. No podia ser d’una altra manera per a aquell que al llarg de la vida n’ha hagut de suportar tanta que a la fi l’ha arribat quasi a ofegar.
Romandràs és un llibre valent, on l’autor fa una mirada al seu passat per a retrobar-se amb la gent que d’una manera o altra li va marcar la vida: l’avi leprós, el pare que se’n va i torna de l’exili amb el passaport dels desheretats, la societat franquista amb la impostura de banderes, la persecució de la llengua familiar, i una escola i un temple freds. Les relacions amb la mare i els altres membres de la família, l’opció sexual...
La memòria i les glopades d’imatges que transporta, imatges que sovint encara li couen a l’autor i que el pas del temps no ha sabut parar l’angúnia que li generen, així com el dolor de les absències marquen el batec d’aquest poemari.
Micó, deixant de banda la definició de poeta que fa Fernando Pessoa: «O poeta é um fingidor», fa un enorme exercici d’honestedat, i no el porta a terme per a llepar-se les ferides, bona part de les quals no han cicatritzat i resten obertes, sinó per a buscar la veritat, les veritats de la seua vida, enfrontar-se amb les maldats i els egoismes que li ha tocat patir. Per a recuperar, també, l’estima i l’afecte d’aquells que ja no són. Per a fer inventari dels espais compartits, crònica dels moments d’alegria, de pau, de malaltia, viscuts de vegades amb esperança, altres amb resignació. Perquè el passat ens pertany, ens conforma i en ell habiten per a sempre els nostres éssers estimats, espectres nodrits amb la llum de la memòria.
Josep Micó ha escrit un poemari intens, personal, amb uns versos lliures i unes imatges diàfanes capaces de recrear un espai i un temps amb els quals ha sabut convocar amb lucidesa el seu passat.