EL RIU VE CRESCUT

 

 

La tardor del 2024 la natura va tornar a recordar-nos d’una manera dramàtica tres qüestions que han marcat a ferro roent la història dels valencians: en primer lloc, que hem construït bona part dels nostres pobles i ciutats sobres zones inundables, oblidant que el nostre refranyer ja ens advertix quan diu això de A vora riu no faces el niu; en segon lloc, la capacitat que tenim per a oblidar que els nostres rius i barrancs tan mansois i sovint secs, de colp i volta es tornen ferotges i destructors; i en tercer lloc, que tenim unes classes dominants i d’una manera especial una classe política tan mediocre com pocavergonya. La història del país dels valencians no es pot escriure sense dedicar-li un mínim espai a les grans avingudes de rius i barrancs que han causat milers de víctimes.

Maria Beneyto, que va viure diverses riuades a la ciutat de València, ho sabia i a l’hora d’escriure ho va tindre present. L’any 1959 Beneyto va obtindre el Premi València de Literatura amb la novel·la El río viene crecido, sense cap mena de dubte la gran novel·la de la ciutat de València del segle xx. Un relat que és el retrat viu de les classes populars valencianes, de la ciutat i els seus diversos barris, Natzaret, Russafa, Campanar, Montolivet, dels diversos ecosistemes sobre els quals s’assenta, que la creuen i l’envolten.

Quan va eixir publicada aquesta obra, algú va dir que la novel·la hauria d’haver estat escrita en valencià, però les circumstàncies polítiques i la decisió de la mateixa autora ho impediren.

Aquest any 2025 en què l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, a la qual l’extrema dreta vol ofegar, ha declarat Any Maria Beneyto, Llibres de la Drassana ha publicat la versió en valencià d’El río viene crecido. La traducció ha estat a càrrec de l’escriptora Carme Manuel, una traductora que ens ha oferit magnífiques traduccions d’autors anglosaxons. Quasi al mateix temps que ha aparegut El riu ve crescut, Vincle Editorial ha publicat La història de Mary Maclane, escrita per ella mateixa.

Carme Manuel ha fet un gran treball, apostant en els diàlegs per una llengua genuïna i acostada al parlar popular. Com a lector, m’ha fet sentir còmode i des de les primeres pàgines he oblidat que era davant d’una traducció.

La ciutat que ens descriu Maria Beneyto és la València grisa del franquisme, la dels poblats marítims, la dels barris populars del centre i el costat nord del riu, la dels grups de barraques al llit del riu, la de l’Albufera, la de les riques beates que intervenen en la vida familiar dels pobres, la de la tinya.

I la del riu, amb una presència silenciosa que de colp i volta trenca la quotidianitat, es torna boig i destruïx tot allò que tant havia costat alçar.

Aquesta és una novel·la de personatges: el vell pescador i la seua filla, la família d’emigrants malaguenys, el cec Isidre i la seua dona... És la València que va des de finals dels quaranta a l’any 1957, una dècada de fam i misèria, situada entre dues riuades.

Maria Beneyto reflectix molt bé, amb dosis de tendresa, la situació dels personatges i els seus anhels i somnis. Personatges que viuen immersos en la necessitat de sobreviure i fan la seua vida, i de colp i volta una mala nit el riu els la desfà.

És un relat que retrata a la perfecció una ciutat i un temps. Un llibre que ara s’ha recuperat en la nostra llengua i que situa Maria Beneyto com una de les grans escriptores valencianes del segle passat.