Ma mare, que és una dona que sempre té una frase feta, una sentència o un aforisme a mà, afirma amb una certa sornegueria que don Precís i don Perfecte encara no han nascut. No hi ha cap ésser humà perfecte, fins i tot aquell que per la seua aparença ens ho puga semblar té les seues misèries i les seues penes. Potser per aquesta mateixa raó, i tocada com ma mare per una certa sornegueria, la narradora de la ciutat de Barcelona M. Victòria Lovaina ha encapçalat el seu darrer llibre de relats amb el títol d’(Im)perfectes, amb la primera part de la paraula entre parèntesis.
Confesse
que fins al passat mes de setembre en què va caure en les meues mans l’original
d’aquest conjunt de relats, quan era membre d’un jurat, no tenia cap notícia de
l’autora, a pesar que compta amb una obra sòlida al seu darrere. Trobar (Im)perfectes ha estat descobrir una
narradora d’allò més interessant. Una escriptora que domina l’ofici, que sap
mantindre la tensió narrativa, crear una geografia urbana i dotar tot el conjunt
d’una atmosfera més pròpia d’una novel·la. M. Victòria Lovaina ha jugat d’una
manera subtil a enllaçar, a través de la història de cada personatge, un relat
amb l’altre, creant allò que alguns anomenen una novel·la fragmentada.
Amb (Im)perfectes, que ha estat editada per
la benicarlanda Onada Edicions, M. Victòria Lovaina va obtindre el 40 Premi de
Narrativa Vila de Puçol.
(Im)perfectes recull vint-i-un
relats, amb un títol cadascun que és el nom del protagonista, exceptuant el
primer, Perifèria, que ja ens situa
en l’escenari on transcorreran totes les històries.
Cada
relat ens porta la vida d’un ésser humà. A l’autora li interessa d’allò més la
condició humana, la realitat en què viu, les complicades relacions humanes,
l’individu i la família, l’individu i el barri, l’individu i les condicions que
li imposa la societat.
(Im)perfectes és un llibre escrit amb
una gran sensibilitat. L’autora juga a buscar la bellesa a través del
llenguatge alhora que reflexiona sobre el destí de cada individu.
Un fresc col·lectiu com un puzle d’individualitats. No hi ha cap ésser humà perfecte, no hi ha cap ésser humà que diga que ha sigut sempre feliç.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada