EVOCANT UNA AMISTAT

Vaig conèixer Joan Baptista Campos Cruañes l’any 2001, quan encara jo dirigia les col·leccions literàries de 7 i mig editorial de poesia.  Joan, aleshores,  acabava d’obtindre el Premi de Poesia de Vila-real amb el llibre Istanbul, on recollia les emocions, els sentiments i les evocacions literàries que li va provocar la seua estança en la ciutat de l’estret del Bòsfor.

Feia uns mesos que, junt amb un trio de vertaders impresentables, jo havia ajudat a crear una petita editorial, en la qual em vaig encarregar de la direcció literària, Brosquil Edicions, i quasi al mateix temps  li editàrem Quadern de l’Índia (Premi de Poesia Jordi de sant Jordi de la Vall d’Uixó). El 2005, en la mateixa col·lecció, publicà Aquesta estranya quietud (Premi de Poesia Antoni Matutano) i el 2010, en la col·lecció de narrativa, el recull de relats Històries naturals (Premi de Narrativa Breu Josep Pascual Tirado).

Una dècada en què Joan es va trobar en un període intens d’una gran maduresa creativa. Prop deuinze anys en els quals el que era en un principi una relació professional va quallar en una bona amistat.

Joan fou un home de tracte amable, educat, culte, sensible, bon conversador, i a més tenia el do de saber seduir el seu interlocutor quan narrava alguna de les seues experiències com a metge del SAMU o com a viatjant.

Amb ell vaig compartir lectures de poemes, decisions en jurats de premis literaris, presentacions de llibres i converses.

La nostra amistat es va acabar de forjar en la carretera. El gestor cultural de Pedreguer (la Marina Alta) va proposar a l’editorial de fer un seguit de taules redones a la Casa de Cultura. A mi em va tocar fer de xofer. Una de les taules redones estava formada per Pasqual Mas, Joan i jo mateix. Els cent vint quilòmetres que hi ha entre Puçol i Pedreguer d’anada, més els de després de tornada, Joan els passà parlant-nos dels seus viatges. Ho feia amb tanta passió que era impossible no sentir-se partícips de la seua aventura.

A finals de la tardor del 2010, un col·lectiu del meu poble organitzà un recital de poesia on Joan havia de participar, però a darrera hora va informar l’organització que estava malalt i que no vindria.

A l’endemà li vaig telefonar i em va dir el que li passava. Encara que ell era una persona amb un tarannà positiu, jo vaig sentir com si algú em pegara una puntada de peu en el fetge.

Durant el temps de la seua malaltia vam parlar per telèfon, ens vam trobar a la llibreria Babel, però sobretot sabia d’ell a través del seu blog, La garfa dels dies, on vaig començar a contestar alguns dels seus posts en forma de poemes amb poemes meus amb la clara voluntat de reconfortar-lo i de fer-li una mica de companyia.

Joan és el gran poeta valencià del viatge, però també el poeta que per raons professionals més s’ha trobat cara a cara amb la mort, amb les febleses del cos i de l’ànima humana.

Joan fou un gran apassionat de la literatura. Un home que estimava profundament la seua família, les seues ciutats, Castelló, Benicàssim, el seu país. Un home amb una gran curiositat intel·lectual, que en els diversos paisatges que va recórrer buscava l’ànima dels éssers humans que l’habitaven.

Text llegit a l'homenatge a Joan Baptista Campos que es va realitzar el dia 11 d'abril de 2019 a L'Espai Cultural Vil·la Ana de la platja de Benicàssim.