dijous, 15 d’octubre de 2009

AQUESTA ESTRANYA QUIETUD, UNA LECTURA

Si d’alguna manera he de qualificar la poesia del castellonenc Joan Baptista Campos Cruañes, seria com a poesia de l’experiència, de l’experiència en alguns casos del viatge (Quadern de l’Índia o Istanbul, per exemple). Campos és un gran viatger, i en altres ocasions treballa la seua experiència més quotidiana. En Aquesta estranya quietud (Premi Antoni Matutano d’Almasora 2004, Brosquil edicions, 2005) és el seu ofici de metge d’urgències i com viu la persona que hi ha sota la bata el dolor i l’angoixa de la mort el que marca els seus versos.
Aquesta estranya quietud és un llibre dividit en tres parts: Perquè no s’allarga la vida, A peu d’obra i Aquesta estranya quietud, on combina el vers lliure amb la prosa poètica. En les seues pàgines la presència de la mort és latent, vull dir com l’individu s’hi enfronta, com aquell que queda reacciona davant del dolor que provoquen la pèrdua i l’absència.
Campos, en la primera part, declara el seu odi a la mort, emprén una lluita contra el pas veloç del temps i les hores balafiades i desitja allargar la vida (ell és un gran vitalista), encara que siga a través de l’esperança en una altra vida després de la mort.
A peu d’obra s’inicia amb un poema on ens declara que lluita per l’esperança i ens alerta dels perills que oculta el camí, entre els quals està el de perdre la memòria del dolor, no podem ocultar el dolor sota el mant d’una dedicació exclusiva a la faena, el sexe o la poesia fidel companya.
En la tercera part del llibre els poemes són més breus i m’atreviria a dir que el to és un altre, el paisatge pren protagonisme. Un paisatge en calma on des de la quietud de finals d’un estiu el poeta és pres per la necessitat de restituir la voluntat de viure, de refer el passat, d’inventar un àmbit nou on arrecerar-se de l’estranya quietud que ens nega els dies després de consumat el drama de la mort, de l’absència i del buit definitiu.
Tinc la sensació que bona part d’aquest llibre Joan Baptista el va escriure tenint en el cap els darrers dies i la mort del malaurat escriptor Vicent Marçà, a qui li dedica un bellíssim poema, Per què ens has desterrat la paraula, el qual transmet un dolor tan sincer que deixa com un vulgar mentider el Fernando Pessoa que afirma que el poeta és un fingidor.

2 comentaris:

GLÒRIA ha dit...

Manel,
Segurament que la frase de Pessoa està fora de context. Segur que el poeta que tulloes és sincer però Pessoa també ho era i, com saps, sota diferents noms.
Solament ha estat un comentari sense ànim de fer-te la contraria.
Rep les meves salutacions.

Manel Alonso i Català ha dit...

Glòria només era una frase, això si contundent, per a subratllar la sinceritat i honestedat del llibre.
No m'ho agafe com que em dus la contraria ara ni mai.
El que fem és mantindre un diàleg més o menys assenyat sobre les coses que ens agraden. La qual cosa és un dels objectius dels nostres blogs.