UN COMENTARI SOBRE ALGUNS POEMES D'ESTELLÉS

Llegint el llibre Mort i pam (Carena editor, València, 2004), una antologia poètica de Vicent Andrés Estellés compilada per la seua filla Carmina Andrés Lorente amb la intenció de fer una mena de biografia narrada pel mateix poeta, he tornat a trobar un seguit de sonets sense rima però amb un gran ritme interior, la qual cosa va fer en el seu moment que cantautors com ara Paco Muñoz els musicaren amb un bon resultat. Aquests sonets, nus d’imagineria poètica, són vertaders microcontes que narren amb l’estructura d’un relat, però amb la forma externa d’un poema, un fet concret, un retall de la realitat de vegades sorprenent, de vegades suggerent, de vegades merament anecdòtic.
Els estudiosos de l’obra del poeta de Burjassot ens han avisat reiteradament de la narrativitat de la seua poesia, i alguns d’ells han arribat a afirmar que hem perdut un bon narrador potser per les circumstàncies històriques adverses que tant ell com la nostra literatura van passar, que a ell l’empenyien només a la poesia. Però quan el lector ha tingut entre mans algun dels seus escassos llibres de narrativa, El coixinet (1998), Tractat de les maduixes (1985), Quadern de Bonaire (1985) i La parra boja (1988), el desencís ha estat notable. Ara, llegint aquest sonets, em referisc al poema 7 (El mort, que no s’havia mort en casa, / el dugueren a casa a grapats, tots, / i es despenjava un braç del mort, i el cap / se’l ficava dins la butxaca a l’altre. / Tots el duien, sol·lícits, raonant-li / com si li hagués sentat mal el conyac...) i el 61 (Es va morir a la primera, i tots / deien si hauria mort altres vegades, / de tan rebé com va morir, com si / ho tingués assajat, cara a l’espill,/ com els actors i els oradors, / que verifiquen o constaten certes / actituds...), que pertanyen al llibre El gran foc dels garbons, el lector es pregunta per què cap estudiós, cap editor no ha pensat en oferir una antologia de poemes-conte (permeteu-me aquesta llicència) de Vicent Andrés Estellés on puguem assaborir la capacitat narrativa dels seus poemes, eixa nuesa poètica, eixe immens ritme interior, així com l’univers quotidià que amb ells ens retrata.