Aquells que hem conegut en vida Manuel Garcia i Grau, que hem tingut la sort de compartir conversa i gaudir de la seua bonhomia, tendim a fer una primera lectura equivocada del que fou el seu darrer llibre de poesia, Constants vitals (Premi de Poesia Ciutat de València, Bromera, 2006), potser perquè el títol té ecos d’hospital, i això sumat a la greu malaltia que se’l va endur ens ho fa pensar. Però no. Constants vitals no és cap testament literari, sinó un llibre on l’autor fa palesa la seua passió pels mots i la creació poètica, on reivindica la rebel·lia, la lluita contra un sistema que pretén callar-nos i conformar-nos perquè la història ha arribat a la seua fi. «Ens han dit que callàrem / que el món és perfecte, que la pluja cau per tots...». Garcia i Grau alça la veu exigint el dret que tenim a l’esperança i a la utopia.
Constants vitals és una col·lecció de poemes on l’honestedat i una estranya clarividència són palpables en cada vers. El volum està dividit en dues parts, Les gleves i les petjades, que recull quinze poemes (en realitat en són dèsset ja que hi ha un Testimoni sota paraula que n’està format per tres) i L’esguard i l’escorça, que recull catorze poemes. Majoritàriament, es tracta de poemes extensos (vull dir superiors a catorze estrofes) de vers lliure, en els quals apareixen constantment referències a personatges i a obres dels clàssics grecs i llatins, així com de clàssics moderns.
De vegades ens oferix alguns poemes escrits amb la tècnica narrativa de la faula o del relat, com és el cas de L’escrivent assegut o Jardí Desolat, i en algun cas la tècnica de l’oració, com en Pregària subtil, ei si potser, d’un migagnòstic.
Ja des dels primers poemes Garcia i Grau ens avisa que el poeta l’hem de buscar en la seu obra, que escriure, per a ell, és tornar a donar-li vida a les coses, per a més endavant afirmar que els mots són la clau que obren tota veritat. «El poema és un lladre que sap obrir tota presó». També Garcia i Grau ens parla dels seus records, alguns són imatges d’espais de la infantesa arrabassats o perduts, la memòria dels quals el lliga als seus ancestres i aquests al país que tant estima.
Hi ha també la denúncia, seguint la línia del seu llibre La ciutat de la ira (7 i mig editorial de poesia), de les injustícies i de la violència que patix alguna comunitat humana com ara el poble palestí.
Manuel Garcia i Grau fou un home que en paraules pròpies «sols ha volgut oferir les constants vitals dels seus versos / entre els ulls del món i la ràbia delerosa de la vida».
Amics, busquem el poeta en la seua obra, allí continua viu i disposat a mussitar-nos amb la serietat que el caracteritzava els seus mots.
Constants vitals és una col·lecció de poemes on l’honestedat i una estranya clarividència són palpables en cada vers. El volum està dividit en dues parts, Les gleves i les petjades, que recull quinze poemes (en realitat en són dèsset ja que hi ha un Testimoni sota paraula que n’està format per tres) i L’esguard i l’escorça, que recull catorze poemes. Majoritàriament, es tracta de poemes extensos (vull dir superiors a catorze estrofes) de vers lliure, en els quals apareixen constantment referències a personatges i a obres dels clàssics grecs i llatins, així com de clàssics moderns.
De vegades ens oferix alguns poemes escrits amb la tècnica narrativa de la faula o del relat, com és el cas de L’escrivent assegut o Jardí Desolat, i en algun cas la tècnica de l’oració, com en Pregària subtil, ei si potser, d’un migagnòstic.
Ja des dels primers poemes Garcia i Grau ens avisa que el poeta l’hem de buscar en la seu obra, que escriure, per a ell, és tornar a donar-li vida a les coses, per a més endavant afirmar que els mots són la clau que obren tota veritat. «El poema és un lladre que sap obrir tota presó». També Garcia i Grau ens parla dels seus records, alguns són imatges d’espais de la infantesa arrabassats o perduts, la memòria dels quals el lliga als seus ancestres i aquests al país que tant estima.
Hi ha també la denúncia, seguint la línia del seu llibre La ciutat de la ira (7 i mig editorial de poesia), de les injustícies i de la violència que patix alguna comunitat humana com ara el poble palestí.
Manuel Garcia i Grau fou un home que en paraules pròpies «sols ha volgut oferir les constants vitals dels seus versos / entre els ulls del món i la ràbia delerosa de la vida».
Amics, busquem el poeta en la seua obra, allí continua viu i disposat a mussitar-nos amb la serietat que el caracteritzava els seus mots.
4 comentaris:
Certament, hi ha d'haver constants vitals a la poesia, en això es diferencia el professional de l'artista.
Una lectura aclaridora,esperançada,que ajuda a entendre, actualitza i dignifica l'obra de Manel. Enhorabona.
Quan ara fa quasi fa un any vaig posar en marxa aquest blog una de les coses que tenia clar és que tard o d'hora escriuria un post sobre Garcia i Grau. Ara que ja ho he fet em naix la necessitat d'escriure un altre post sobre un llibre de Manel que a mi m'agrada molt "La ciutat de la ira".
Fas una gran tasca, Manel.
Salut i terra
Publica un comentari a l'entrada