HISTÒRIES URBANES

( D'esquerra a dreta Maria Carme Arnau, Berna Blanch, Maria Carme Saez, Rafael Escobar i Manel Alonso)

Començant pel principi, he de dir que el que menys m’agrada del recull de narracions breus que signa Rafael Escobar és el seu títol: Històries urbanes (Perifèric edicions, 2003). El trobe massa genèric i poc adient per a les cinc narracions que pretén aixoplugar, a mi aquest títol em féu pensar que m’hi trobaria alguna cosa diferent a la que m’hi he trobat. Ara, feta aquesta crítica inicial, afegiré que es tracta de cinc narracions ben estructurades, iròniques, algunes fins a ratllar en el cinisme, amb una prosa eficaç en la qual Escobar, que és un home amb ofici, es permet de vegades algunes pinzellades poètiques. Cinc narracions on el personatge protagonista té un pes primordial, els seus pensaments i els flash-backs, les seues emocions són factors importants si no decisius dins del relat. Com a lector, he tingut la sensació que Rafael Escobar els ha escrit amb un tornavís amb el qual ha anat donant una o diverses voltes a la trama segons ha cregut convenient. Les històries transcorren en un termini curt de temps, unes hores com a molt, sempre de la mà d’una situació delicada, si no límit, per al protagonista, una situació que ens portarà a un escenari concret, i des d’ací al present i al passat del protagonista al mateix temps que a conéixer una petita galeria de personatges que acabaran adornant i conformant l’univers del relat.
Rafael Escobar és un gat vell i savi, murri també, i conduïx amb destresa narrativa el lector deixant-li caure pistes bones i pistes falses per una banda, per a mantindre el seu interés, i per una altra per tal d’evitar la previsibilitat, temuda per tot contista, i sorprendre’l al final.
Si n’haguera de destacar un d’entre els cinc, destacaria Perversa oronella tardana (Premi de Narrativa Felip Ramis de la Vila Joiosa 1994), on Escobar juga amb precisió, sensualitat i fatalisme amb el mite d’Electra.
Quatre dels cinc relats van obtindre en el seu moment un premi literari, una qüestió que em fa pensar que el recull va nàixer a posteriori, sense haver estat prèviament planificat. Al seu favor diré que té una unitat que altres reculls pensats com a tals des del principi no tenen.