dilluns, 26 d’octubre de 2009

CONTRACONTES

(Pasqual Mas i Usó. Foto: Lola Torres)
Pasqual Mas i Usó és un escriptor d’aquells que toca tots els pals de la creació literària, un treballador infatigable, d’una constància ferma que s’assaja en una àmplia gamma de gèneres: novel·la, teatre, poesia, articles, periodisme cultural, llibres d’estudi i crítica literària, reculls de relats... Com a conreador de la narrativa curta té publicat el llibre La confessió (Editorial Camacuc, 1993 i enguany reeditat a Tabarca), que comprén un relat extens, quasi emparentat amb la novel·la curta, i els reculls Històries de la frontera (Brosquil edicions, 2000) i Contracontes (Brosquil edicions, 2003), amb el qual va obtindre el IV Premi de Narrativa Breu Josep Pascual Tirado.
Contracontes el componen deu relats i un microconte. En primer lloc, tots tenen en comú un fet extraliterari que no és massa habitual, els encapçala una dedicatòria, una dedicatòria que de vegades ens pot oferir una lleu pista sobre allò que trobarem en el seu interior, com ara en el relat La taca, dedicat a un artista plàstic, on amb tot luxe de detalls se’ns narra com una jove va a l’encontre d’un amic virtual que és dibuixant i només el sorprenent final ens descobrirà el perquè del títol.
Les narracions de Pasqual Mas partixen d’un fet quotidià, que per les circumstàncies es convertix en un fet sorprenent. La prosa de Mas recull amb pulcritud, riquesa lèxica i una minuciositat de càmera cinematogràfica l’escena o escenes que ens descriu, creant una atmosfera i un clímax en el lector que trencarà amb la darrera frase.
En algun relat, com ara el cas d’A l’hora assenyalada, és el llenguatge emprat el vertader protagonista, hi és ple de frases fetes, algunes de la nostra tradició però altres de creació pròpia construïdes pel Mas poeta.
Pasqual Mas, això ja ho he observat en altres llibres, com ara en la novel·la Diva (Tàndem edicions), entén la literatura com un joc, com un deliciós divertimento, i li agrada que els seus personatges el citen i que fins i tot se’n riguen una mica, com ara en De poc no ho conte, una narració carregada d’una fina ironia que té l’estructura d’una caixa xinesa. O fa un homenatge a un col·lega de gremi, en aquest cas a Vicent Marçà en El col·laborador habitual, posant de cognom a un dels personatges el títol d’un dels llibres més coneguts del desaparegut escriptor castellonenc Tourmalet. Aquest conte en concret té tot el sabor d’alguns clàssics del cinema de periodistes nord-americà. De fet, he trobat en altres narracions, com ara en La visita, el sabor de la comèdia anomenada d’embolic, en L’amo del desert el de les rondalles àrabs, per la qual cosa he deduït que el llibre no és sols un homenatge a un grapat d’amics, sinó al llenguatge de les diverses maneres que l’ésser humà utilitza per a narrar d’una manera creativa.
Per a tancar aquest article cite unes frases del llibre que parlen de com entén l’autor el que és un conte i com s’han d’escriure: «Però els contes, ja se sap, són una anècdota mínima i el que interessa és folrar-la bé, embolcallar-la de vegades, arrebossar-la d’altres i servir-la paraula a paraula com si descobrírem el món en cada mot».

4 comentaris:

Salva Pérez ha dit...

Manel, acabe de llegir que has deixat l'editorial i volia enviar-te tot el meu suport i el meu afecte. Tot i les nostres diferències, recorde i reconec els anys d'agitació cultural a Puçol. Espere que aviat continues la teua important tasca. Sàpies que a Mislata tens un seguidor i un amic.
Una forta abarçada.
Salva Perez

Manel Alonso i Català ha dit...

Moltes gràcies per les teues paraules Salva.
He deixat l'editorial però ella no m'acaba de deixar a mi, ja saps temes d'advocats que no em deixen centrar-me en nous projectes.
Com a coeditor encara tenim en marxa allò dels Llibres de L'Aljamia on acaben de traure dues novetats.
I com autor aquest hivern trauré un nou llibre de poesia a l'editorial Aguaclara d'Alacant.
Gràcies per la teua solidaritat.

GLÒRIA ha dit...

Manel,
M'agradaria saber si ja tens en projecte una altra editorial i m'alegro, com no pot ser d'altra manera, que tornis a publicar poesia.
Salutacions!

Manel Alonso i Català ha dit...

Tinc en marxa (una marxa massa lenta) un nou projecte, però abans de donar passos massa grans necessite tindre tancades certes portes, no vull iure immers en un camp de mines.