dimecres, 21 d’octubre de 2009

HISTÒRIES DEL PARADÍS


Vint-i-dos són els relats que conformen la primera obra de ficció del músic i també escriptor Xavi Sarrià, que porta com a títol Històries del paradís (Bromera, 2008) Aquest títol, a tots aquells que combinen l’estima per la literatura amb la passió per la música popular, els recordarà el del darrer treball discogràfic del grup Obrint pas: Benvingut al paradís, i alguns fins i tot arribaran a pensar que els dos treballs estan connectats d’una manera o altra. No s’equivoquen. El mateix Sarrià (que no oblidem és el cantant, guitarrista i lletrista del grup), en la revista L’Illa, ho reconeix: “El disc volia representar les contradiccions del món actual, on la societat ideal que ens venen sembla el paradís, el paradigma de les llibertats, els drets i la justícia, i, en canvi, amaga realitats ben amagades. El llibre beu del mateix concepte, (encara que tot seguit afirme:) però no tenen més relació que aquesta voluntat de reflectir el món d’avui”. Jo he trobat algun que altre punt més de connexió, per exemple en Oblit, un relat escrit sota la forma d’una carta i que ens narra en primera persona l’aventura d’un africà menor d’edat que amb una patera travessa la mar fins acabar en un centre de reclusió de Barcelona. El seu prec “No m’oblides” és el mateix que el de la tornada de la cançó Dakar.
Les narracions són breus, algunes molt més que altres, escrites amb un llenguatge directe, hi predomina la frase curta, on l’autor s’assaja utilitzant per una banda diverses tècniques narratives i per una altra emprant diversos gèneres i subgèneres literaris.
Llàgrimes per exemple és una narració en forma de diàleg on la veu narrativa apareix estrictament per a marcar el paisatge amb figures convertit en un escenari, o assenyalar algun gest important dels protagonistes.
Calfred està escrit quasi sense puntuació, amb la intenció de provocar en el lector una sensació de velocitat com la de la música punk. Ací les conjuncions copulatives ajuden a agafar una mica d’aire.
Silenci, narrat a l’igual que Por en primera persona, però així com en Por Sarrià tirà mà de petits flash-backs per acabar de donar la informació necessària i explicar-nos la situació d’un jove que s’amaga en un armari mentre un company dispara a tort i a dret en un institut, en Silenci utilitza la reiteració d’aquest mateix mot per a transmetre al lector l’atmosfera asfixiant que una persona aïllada i retinguda per la força, víctima d’una tortura psicològica, està patint.
Pel que fa als gèneres literaris, Oasi, per exemple, que ens parla de la solidaritat i la resistència contra l’adversitat provocada per una catàstrofe climàtica, està escrit en forma de rondalla infantil. O en Ambició utilitza la faula per a detallar el funcionament de les classes socials i narrar-nos la insolidaritat d’alguns que aboquen les seues energies per tal de grimpar en l’escala social.
A Xavi Sarrià li agrada jugar amb el lector, crea escenes i situacions amb una gran facilitat que resol d’igual manera, però una vegada resoltes amb una sola frase li dóna una nova lectura o un gir inesperat. Al llarg de tot el llibre ens oferix una mirada crítica de fulgors vermelles, unes instantànies sense concessions.
Les vint-i-dues narracions d’Històries del paradís conformen un viatge geogràfic, ja que els diversos escenaris i situacions recorren tots els continents, però també és un viatge a l’infern que és entre i en nosaltres.

1 comentari:

GLÒRIA ha dit...

Apreciat Manel,
Sempre és un plaer llegirte. Tant quan ens deixes sentir la teva pròpia veu amb els teus contes i poemes com quan ens parles d'aquesta munió d'interessants escriptors que dona el País Valencià. Em fa molt feliç per l'enfortiment que va rebent la nostra llengua.
Rep el meu afecte.