(Obrint pas en directe a Manlleu)Des de fa poc més d’una dècada que estem vivint en el nostre país una eclosió de grups i cantants de música en valencià. Una onada que té la diversitat de gèneres i estils com a segell propi i que ha vingut amb força i intel·ligència a ocupar un espai (un espai que li és natural) i a enllaçar amb una tradició encetada fa cinquanta anys, amb l’aparició de Raimon i els 4 zeta, que durant la dècada dels vuitanta s’havia anat apagant.
Una de les bandes capdavanteres d’aquesta nova generació ha estat Obrint Pas, un grup nascut a l’Institut Benlliure de València (el cap i casal encara és capaç de donar-nos aquestes grates sorpreses) i que és el primer en fusionar un instrument com ara la dolçaina amb el ska, el reggae o el hardcore.
Durant la dècada dels noranta Obrint Pas gravaren tres maquetes, però no fou fins a iniciar-se el nou mil·lenni que publiquen el seu primer àlbum, amb el mateix nom del grup com a títol. A aquest àlbum el seguiren Terra (2002), La Flama (2004), la gravació en directe En moviment, acompanyat d’un devedé del concert (2006), i Benvingut al paradís (2007).
El so dels Obrint Pas està marcat, com ja hem dit, per la fusió de la dolçaina amb el ska, el reggae i el hardcore, però també amb gèneres provinents del folk autòcton i internacional com ara la cúmbia o les melodies balcàniques, que han aprofundit i consolidat en els seus darrers treballs i en especial en el seu darrer àlbum, el qual compta amb una major producció i una quantitat important de col·laboradors provinents de diversos racons del món.
Una altra característica dels Obrint Pas són les seues lletres, que contenen grans dosis de crítica social i solen tocar qüestions com ara l’antiracisme, l’antifeixisme, la situació de la dona, la llengua i la identitat nacional.
Sóc de l'opinió que el grup inicià la seua etapa de major maduresa creativa amb l’aparició de La Flama, un àlbum amb magnífiques cançons bona part de les quals tornades a enregistrar en el disc en directe En moviment.
Obrint Pas, com el seu nom ens indica, s’ha convertit en una eina que ha obert pas a noves fornades de músics que tenen en ells i en la seua música tot un referent.
Una de les bandes capdavanteres d’aquesta nova generació ha estat Obrint Pas, un grup nascut a l’Institut Benlliure de València (el cap i casal encara és capaç de donar-nos aquestes grates sorpreses) i que és el primer en fusionar un instrument com ara la dolçaina amb el ska, el reggae o el hardcore.
Durant la dècada dels noranta Obrint Pas gravaren tres maquetes, però no fou fins a iniciar-se el nou mil·lenni que publiquen el seu primer àlbum, amb el mateix nom del grup com a títol. A aquest àlbum el seguiren Terra (2002), La Flama (2004), la gravació en directe En moviment, acompanyat d’un devedé del concert (2006), i Benvingut al paradís (2007).
El so dels Obrint Pas està marcat, com ja hem dit, per la fusió de la dolçaina amb el ska, el reggae i el hardcore, però també amb gèneres provinents del folk autòcton i internacional com ara la cúmbia o les melodies balcàniques, que han aprofundit i consolidat en els seus darrers treballs i en especial en el seu darrer àlbum, el qual compta amb una major producció i una quantitat important de col·laboradors provinents de diversos racons del món.
Una altra característica dels Obrint Pas són les seues lletres, que contenen grans dosis de crítica social i solen tocar qüestions com ara l’antiracisme, l’antifeixisme, la situació de la dona, la llengua i la identitat nacional.
Sóc de l'opinió que el grup inicià la seua etapa de major maduresa creativa amb l’aparició de La Flama, un àlbum amb magnífiques cançons bona part de les quals tornades a enregistrar en el disc en directe En moviment.
Obrint Pas, com el seu nom ens indica, s’ha convertit en una eina que ha obert pas a noves fornades de músics que tenen en ells i en la seua música tot un referent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada