dimecres, 4 de novembre de 2009

QUADERN DE L'ÍNDIA


Una de les grans passions del poeta Joan Baptista Campos Cruañes és el viatge, el viatge com una part indivisible de la vida. Campos, amb el seu esperit de nòmada, gaudix descobrint noves geografies i maneres diferents d’entendre el món. Quan ix de casa ho fa amb la ment oberta, la mirada clara i portant en la motxilla un quadern on, quan té un instant, va escrivint les sensacions, els sentiments i reflexions que li produïx tot allò amb què es troba en el seu camí. Després, en la tranquil·litat de la seua llar, ho convertirà en literatura. El viatge amb el pas del temps i a mesura que creix la seua obra esdevé un dels pilars sobre el qual se sustenta la seua creació literària. Ho vam poder comprovar en llibres com ara Istanbul (7 i mig editorial de poesia, 2001) i Quadern de l’Índia (Brosquil edicions, 2001), i després ho ha continuat en altres títols tant de poesia com de narrativa.
Quadern de l’Índia el formen dues col·leccions de poemes: «Quadern de l’Índia», amb vint-i-nou poemes escrits en forma de prosa poètica i d’una gran narrativitat, i Vacances (poemes i càntics), format per onze poemes de vers lliure i d’una extensió diversa, entre els quals tanca el llibre Postfaci, una llarga col·lecció de notes d’una interessant transversalitat genèrica, ja que van des del mer apunt del viatger fins el poema, la citació o l’aforisme.
L’Índia és un subcontinent que ha seduït al llarg del temps músics, fotògrafs, escriptors, pintors i viatgers de tot tipus i condició. És un país que entra d’una manera directa, de vegades brutal, per tots els sentits. Les seues flaires i sentors, el colorit dels vestits, de les flors, de les espècies, de la diversitat humana, els sabors de les seues begudes i els seus menjars, el so de la música, de la multitud, dels venedors ocasionals, la misèria que es veu i es palpa pels carrers, com també l’espiritualitat. Tot això i més ho va recollint Joan Baptista Campos en el seu quadern: «Les primeres olors de l’Índia: una impressió que ens emboira el cervell amb la llum ambrada, incandescent, de la mitja tarda», fins i tot la reacció de l’occidental davant de certs aspectes de la realitat índia: «Una noia demana almoines amb un nadó / mort als braços. La senyora Clotilde escridassa al cel: Marededéu, Senyor!».
La mirada de Campos és subjectiva, no podria ser d’una altra manera: ell és un poeta, no un notari alçant acta, però fa un esforç notable per a evitar el prejuí, el fet de jutjar des de l’òptica de la seua cultura allò que veu i que viu. Descriu amb lirisme el que el copsa, ja poden ser detalls minsos o banals o escenes carregades de gran transcendència. Se’l veu disposat a deixar-se seduir i de fet el veiem seduït davant de tanta bellesa i espiritualitat, de les quals acaba participant. També hi ha espai per a l’anècdota i l’humor. «Vas dir-me: “Vaja amb cura, senyor, a Benarés les cagades de vaca mai no avisen”».
Hi ha un detall que m’ha cridat l’atenció tant en aquest com en altres llibres alguns d’ells inèdits de Campos. L’autor sempre acaba buscant i trobant un temps per als llibres i la literatura del país que visita, potser perquè amb el poeta-viatger va també l’amant dels llibres i la literatura.
Campos tanca el llibre amb una frase molt suggerent: «Ja no escric els meus versos. / El viatge viu al quadern». I tant. El viatge i fins i tot l’enyor del poeta per eixe gran puzle de vida i de vides que és l’Índia ens resten als lectors en aquest quadern.