dimecres, 18 de novembre de 2009

EN EL DESERT DELS MEUS ULLS

(Maria Carmen Arnau, durant la presentació del seu llibre en Alfara del Patriarca)


La paraula desert té diverses accepcions en el diccionari, la primera amb la qual ens hi trobem és deixat, abandonat de persona o cosa que podria ajudar, protegir, animar; la segona és la d’un lloc deshabitat on no es veu transitar ningú; la tercera és un lloc inhabitable per la seua carència d’aigua i de vegetació. Quan uns ulls estan deserts podem pensar que estan arrasats, sense vida, o que la mirada que projecten és una mirada òrfena, adolorida. Si no tenen vida, el seu propietari potser està immers en una foscor infinita. Però qui, què els ha arrasat? Candidats n’hi ha molts i possiblement tots en tinguen culpa i la terrible obscuritat que creen només deixa espai a la pena. En En el desert dels meus ulls (Viena edicions, 2009), de Maria Carme Arnau, se sent el grinyolar de la solitud i el plany de l’animal ferit que porta dins la poeta. El dolor, la pena que la nega i la commou li ve per una banda del seu món interior, de la seua realitat més íntima i quotidiana, i per una altra del món que l’envolta.
En En el desert dels meus ulls he trobat molta tristesa, però també molta esperança. És com si Maria Carme Arnau anara perdent pas a pas les il·lusions i els ideals pels colps que li dóna el món i el temps que li han pertocat viure, enterbolint-li la mirada; però ella és una dona forta, lluitadora, capaç de trobar en la immensitat dels camins l’eco de la seua pròpia veu, la qual li retorna les forces, les fites marcades, les utopies somniades.
La poesia és per a Maria Carme un espai on troba la pau espiritual, s’abastix d’energia i es retroba a si mateixa, com si els mots junts conformaren un oasi al bell mig del desert que abasta el seu esguard. Els poemes, com els de les anteriors col·leccions, continuen comptant amb la presència del mar, el mar com una pedrera de bona part de la seua imagineria poètica, el mar com una metàfora de la desitjada llibertat.
El poemari està dividit en dues parts: Arenes infinites, amb vint-i-cinc poemes de vers lliure; i La sorra raspa la pell, amb vint-i-dos poemes, vint de vers lliure i dos sonets que s’aixopluguen sota un mateix títol. Un aspecte que m’ha cridat l’atenció, per insòlit encara que no per important, és que l’autora ha barrejat poemes amb títol, la majoria, amb altres que no els encapçala ni tan sols una numeració, en total vuit.
Maria Carme Arnau, des de la publicació del seu primer llibre, li ha dedicat una especial atenció a la tria del prologuista, en aquesta ocasió ha estat Jaume Pérez Montaner l’encarregat, qui amb el rigor i la serenitat que el caracteritzen analitza no sols el llibre, sinó tota la trajectòria de la poeta d’Alfara del Patriarca: «Rica en imatges i metàfores agosarades i precises, que saben captar els múltiples matisos de la subtilesa lírica, la poesia de Maria Carme Arnau és, al mateix temps, ben directa».

1 comentari:

GLÒRIA ha dit...

Manel,
Un cop més enyoro la transcripció ni que sigui d'un fragment dels poemes que ressenyes amb la teva habitual mestria...Un títol tan formós com "En el desert dels meus ulls" em farà buscar el o els poemes. Gràcies per mantenir viva la meva passió per la poesia. L'escripora Erika Jong que em resulta molt més interessant com a doctora en literatura que com a autora, va donar aquesta ensopegada definició: "La poesia és la vida íntima de la cultura". Només la intimitat ens pot fer parir una frase tan colpidora com "En el desert dels meus ulls".
Gràcies, Manel.