dilluns, 9 de novembre de 2009

LA CIUTAT DE LA IRA

(Manuel Garcia i Grau durant una lectura de poesia)

Ho he de confessar: el llibre que més m’agrada del poeta Manuel Garcia i Grau és La ciutat de la ira (7 i mig editorial de poesia sl 1998). M’agrada perquè és una obra que barreja perfectament la solidesa de la lírica del nostre poeta amb la indignació que sent i la denúncia que fa d’uns fets terribles, que van passar la darrera dècada del segle vint en el cor mateix de la Mediterrània europea, l’individu de pau, de cultura i de diàleg que fou Garcia i Grau.
La ciutat de la ira és Sarajevo durant el setge a què la van sotmetre les milícies sèrbies. La fredor amb la qual els franctiradors triaven les seues víctimes, la brutalitat amb què l’artilleria destruïa llocs emblemàtics i d’un gran valor cultural, la reivindicació dels individus ajusticiats per gallets anònims al bell mig dels carrers convertits en escorxadors, l’emoció per la perdurabilitat de l’amor entre tant d’odi, l’homenatge als resistents que malgrat l’adversitat mantenien la flama encesa de la cultura, de la informació, de l’esperança fou el que va moure el poeta de Benicarló a escriure i publicar aquest llibre. La seua pretensió era la de construir un cant dramàtic de denúncia contra la violència gratuïta però no improvisada sinó tot el contrari, una violència planificada des d’alguns despatxos a la qual no li importava qui podia morir sinó implantar en el cervell dels assetjats l’obscuritat laberíntica del terror, la consciència que no perdurara cap mostra de la seua cultura, del pas d'ells, com a col·lectivitat humana, per un territori, perquè la bèstia ha decidit que aquest és el seu territori.
Sarajevo és un símbol d’allò que va passar en les anomenades guerres dels Balcans (de fet, també és un símbol de la destrucció de l’esperit humà que suposen totes les guerres) i per això Garcia i Grau no es queda reclòs dins del casc urbà ni dins del terme municipal, sinó que ix i s’acosta a altres fronts de la guerra com ara Mostar i alça una torre de mots des d’on clama el seu horror.
La ciutat de la ira la formen vint-i-vuit poemes de vers lliure i una prosa poètica de Dramatis Veritate que ens parla de les sorpreses que ens reserva la vida. S’obri i es tanca amb un parell de càntics. En l’inicial l’autor demana «que una llança / òbriga aquesta part de mi que em somou / i si se sap i entre tanta mort inútil», que una boca diga «el seu cant humà a Sarajevo». En el final es pregunta: «No hi ha res sinó el genet fosc de la ira / furtant dels garbons l’íntima heretat on l’esperança somou els càntics», per afirmar tot seguit: «Dis-me què em cal per escriure encara els mots oberts i nets, / amb els ulls esgarrats, amb la mà esberlada, / amb el pit lacerat per tant de llampec cobrint encara les paraules».
Trobem al llarg del llibre odes, rèquiems, homenatges, rebel·lia, passió per la vida, per la música, per l’arquitectura. Versos carregats de referències als clàssics per a il·lustrar amb convicció i bellesa el dolor, el drama.
En el pròleg Ramon Guillem ens diu: «Al fons de tot, entre tanta destrucció, roman com les paraules, la cultura i la bellesa com a eines –que no armes– de victòria front al fracàs que suposa un enfrontament fratricida». Efectivament, la paraula, perquè la paraula ens deixa el testimoni de la bogeria i amb la paraula hem de fer-li front a la bèstia quan aquesta intente tornar-nos a assetjar i destruir allò que ens fa humans.

2 comentaris:

GLÒRIA ha dit...

antàstica i sentida crònica, Manel. El teu blog em fa sentir la força de l'idioma.
Amb afecte.

viatger immòbil ha dit...

M'encanta Manel per la seua integritat, i aquesta ressenya ho reflecteix. Moltes gràcies.