divendres, 6 de novembre de 2009

EL CAMÍ DE LES BARDISSES

Un senderol ombrívol entre bardisses que mor de sobte en un terraplè, ara ple de deixalles però en un temps en el pla d’un riu convoca a Rafael Escobar les veus de la memòria les quals li donaran el material que li serà necessari per a reconstruir un poble en un temps en el que s’acostaven canvis tan grans que suposarien una ruptura dràstica amb el seu passat, la seua manera d’entendre la vida i fins i tot la seua pròpia llengua.
El camí de les bardisses (Pagès editors, 2003) és un llibre de prosa en el que des de la mirada del xiquet i del jove que l’autor fou i d’una manera estructurada Escobar ens descriu els seus primers vint anys de vida en un poble de l’Horta de València, que té unes característiques socioeconòmiques que el fan diferent a la resta dels pobles de la comarca i per això i malgrat que l’autor l’oculta sota el nom de Benialfar prompte el lector una mica informat sabrà de quin poble es tracta.
Aquest vint anys comprenen la segona meitat de la dècada dels quaranta, la dècada dels cinquanta i els primers seixanta del segle passat. Vint anys de profunda transformació en comarques com les que circumden grans ciutats com ara Barcelona, València, Alacant, Elx..., que van patir una allau de població emigrada des de diversos territoris de l’interior peninsular, que portaven amb ells una altra llengua i una altra cultura. Però, també, aquests anys són un període de grans canvis socials i econòmics alguns de positius i altres no tant que alteraran costums ancestrals. Tot plegat farà que pobles com Benialfar passen a convertir-se en petites ciutats encaixonades entre polígons industrials dins d’una gran àrea metropolitana, ciutats sense personalitat i amb les connexions amb les arrels del seu passat quan no trencades si totalment obturades.
Rafael Escobar des del record personal, encara que ell poques vegades parla des del jo sinó des del nosaltres, intenta llançar un cap de corda, literatura, a un poble que nàufrag s’està convertint en una barriada impersonal on la gent ha perdut el carrer. La mirada d’Escobar té tocs d’humor, d’enyorança i un regust agredolç alhora crític i benevolent com ell mateixa ens indica.
El llibre està estructurat en cinc parts L’entorn, El poble, Gents, Fets i coses, Quan tot comença a canviar i un petit epíleg, cadascuna d’una extensió diferent i dividida en diversos capítols amb una voluntat clara de no deixar escapar cap record per molt petit que siga partint de la idea que tota pedra fa paret.
Les seues pàgines estan escrites amb un llenguatge clar i amb un diàlegs plens de dialectalismes, de vegades de barbarismes i fins i tot arriba a reproduir aquell valencianol que parlaven els primers emigrants.
Un deliciós viatge al passat ple de personatges i de paisatges perduts on Escobar ens ofereix algunes de les claus per a explicar el nostre present.
Sense dubte aquest és un dels millors llibres de Rafael Escobar, també és el menys premiat, el menys conegut, el més recomanable.

1 comentari:

GLÒRIA ha dit...

M'agrada molt el títol i també la teva crònica. Fujo d'aquest blog perquè ja sé d'un altra llibre que tal vegada no podré llegir.
Tornaré, però, eh?