LES PÀGINES QUE HABITE

 

Les pàgines que habite (Editorial Neopàtria, Alboraia, 2024), de l’escriptor de Mutxamel (l’Alacantí) Borja Gómez, és a primer colp d’ull una col·lecció de narracions breus, però el seu autor va més enllà, és un exercici de llibertat creativa. Borja Gómez no es preocupa per l’extensió dels seus textos, ni si aquests es queden dins dels paràmetres establits per al relat, perquè salten la frontera entre gèneres literaris i prenen de vegades la forma d’un poema, d’un diàleg teatral, d’un aforisme o d’un apunt filosòfic.

El títol del llibre ens fa pensar que som davant d’un conjunt de textos on l’autor és el centre del relat i les seues emocions, els seus capteniments són la matèria sobre la qual escriu. Hi ha en les seues pàgines la presència tangible de la soledat. L’individu sol davant de la pàgina en blanc. Sol front a situacions de les quals li és, quan no difícil, pràcticament impossible d’escapar. La solitud el porta a qüestionar-se la pròpia condició humana.

És, però, també una reflexió sobre la creativitat i, en el seu cas concret, sobre la creació literària.

El llibre està molt ben organitzat en grups de relats, d’altra manera podria haver-se convertit en una mena de recipient de paper que fera aigua per tot arreu. Un continent caòtic, on naufragarien els lectors.

A pesar que el llibre ens puga paréixer un tant obscur i on, com un caragol, l’autor s’haguera replegat sobre el propi jo, en realitat Borja Gómez té present el lector des de les primeres pàgines i amb una primera frase que és en si mateixa un aforisme l’avisa: «Jo mateix, ací, ara, t’estic manipulant perquè canvies d’opinió». Un frase inquietant que pot resumir d’una manera maquiavèl·lica els darrers cent cinquanta anys de periodisme i de pensament literari. Però just en la pàgina anterior, a través d’una cita de Jesús Tusón, l’avís és per a ell mateix: «Pocs fums, senyor poeta: sou tan humà com qualsevol». Un avís, una norma, que té present l’autor i una pista per al lector en el sentit que tot allò amb què es trobarà a continuació naix de les complexes emocions d’un ésser humà, un escriptor, que posa en crisi els seus personatges, alguns dels quals semblen ocultar sota la seua màscara el mateix Borja Gómez, per a parlar-nos de la vida. Borja Gómez convertix el lector en un espectador de primera fila de les realitats que ell exposa.

Al final comprenem que l’autor troba en la literatura un camí de salvació i ens convida a recórrer-lo.