Hi ha poetes que a
la seua tasca de compondre versos afegixen un impagable quefer com a animadors
culturals. Poetes incombustibles amb una gran capacitat de treball que un dia
decidixen saltar la subtil tanca dels gèneres i creen també una obra en prosa
gens desdenyable. Hi ha qui ho fa amb passos sorollosos i altres els fan amb
l’elegància, la senzillesa i el silenci d’un felí, com és el cas del poeta de
Catarroja Berna Blanch. Berna, fins ara, ha publicat onze llibres de poesia,
alguns dels quals reconeguts amb premis com ara l’Ibn Jafadja (Ciutat
d’Alzira), el Josep Maria Ribelles (Vila de Puçol), el Ciutat de Torrent... A
la seua trajectòria com a poeta cal sumar la de narrador amb la publicació de
dues novel·les, Apunts d’altres mons
(Onada edicions, 2012) i Presències
(Tabarca Llibres, 2014). A més, ha estat cofundador del Cercle Poètic L’Argila
de l’Aire i editor de la revista de creació literària Diàfora.
L’any 2017 El
Petit editor, en la col·lecció Fusell de Lletres, li va publicar el que és el
seu dotzé llibre de poesia, Amb línies
vives, on els seus versos són embolcallats amb l’obra gràfica de l’artista
plàstic Ricard Colomar Andreu.
Estem davant d’una
col·lecció de poemes en vers lliure, plens de lluminositat. El poeta ens posa
davant d’un ampli mostrari d’instants que són «la comunió de molts reflexos». Aquests
instants s’unixen en una llarga cadena que és la vida, una vida que l’autor viu
conscient de la seua brevetat i que és fressada per les penes.
La llum li descobrix
a una mirada assaonada i inconformista els detalls quasi bé imperceptibles del
seu propi entorn. Darrere d’aquesta mirada hi ha els ulls d’un individu
sensible, atrapat per la màgia de la llengua. Un home a qui l’acompanyen la
por, el dolor, la memòria i les ferides i contusions que li han provocat el
viure. Un ésser humà al qual el guien algunes certeses i un gran ventall
d’incerteses. Un poeta que es despulla en el poema i reflexiona i es fa
preguntes.
Berna Blanch bada
en soledat, atent al pas de les hores, a l’ombra que dibuixa cada cosa en cada
moment del dia, amarant-se del batec dels silencis.
Des d’aquesta
soledat dibuixa amb línies vives, diàfanes, una geografia íntima on no hi ha
recolzes tortuosos ni obagues fosques. Allí dret, contemplant el paisatge, el
poeta ens parla de la vida i de la certitud de la mort, de la paraula que en un
principi empra com una brúixola per a orientar-se en la seua incansable recerca
de la bellesa que, per a ell, és sinònim de veritat. Per a després alçar amb
ella, com un obrer experimentat, els barandats del poema.
El poeta és el
camperol que llaura buits, el sastre que fila el sol per l’agulla i el cus en
el paper, l’hereu del calafat que reprén amb la paraula l’ofici del pare i
construïx una barca amb la qual navegar per llacs de llums i ombres dibuixant
sobre la superfície la fina i viva línia del poema.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada