AQUELLES SOLITUDS D'ON VENÍEM

Josep Manel Vidal (L’Alcúdia de Crespins, 1965), fins i tot abans de la publicació l’any 2011 del seu primer llibre de poesia, El teu nom és un ésser viu (Editorial Germania), ja era una de les veus poètiques més madures i amb més personalitat del món dels blogs personals.

Vidal escriu una poesia en què sovint empra la forma de la prosa i on destaca la seua immensa capacitat per a crear imatges d’una intensitat i una bellesa corprenedores.

Amb gran economia de caràcters, mantenint un ritme intern diàfan, Vidal és capaç de dotar els seus textos poètics d’un to i d’un atmosfera que atrapen i seduïxen el lector arrossegant-lo cap a un univers propi i alhora compartit.

Després d’un parèntesi narratiu durant el qual va escriure i publicar el llibre de relats La llum de les estrelles mortes (Bullent, 2016), l’autor torna a oferir-nos un llibre de poesia, Aquelles solituds d’on veníem (Bromera, 2018), amb el qual va obtindre l’any passat el Premi Festa d’Elx.

Som davant d’un volum unitari format per una col·lecció de vint-i-set proses poètiques en les quals trobem un autor que ha baixat a l’infern i ha caminat entre les brases roents del desamor, la ruptura i el desencant. És aquest un llibre on la tristesa de vegades té el tast salobre de les llàgrimes vessades i en altres el tast amarg de la ràbia i la frustració. Només una persona que ha estat profundament ferida pot escriure un poema com ara L’amor: «L’amor emmetzina els queviures, acumula pèrdues en la comptabilitat de les hores, et fa sagnar amb les vores de cada instant».

Aquelles solituds d’on veníem és un llibre breu, però que cal dosificar en la seua lectura. Resta en cada frase l’electricitat puixant d’un dolor que s’enganxa com una paparra i et roba el somriure. Així i tot, Josep Manel Vidal ha sabut convertir un drama personal en una epístola fragmentada amb un missatge d’allò més universal i amb una bellesa captivadora.

El desamor, com molts poden arribar a creure, no és la cara fosca de l’amor, és un camí l’aparició del qual se’ns va anunciant entre silencis hieràtics i paraules que mal oculten el desencís. Un camí tortuós que ens veurem obligats a prendre en solitud i on trobarem totes les cares de la ràbia, la tristesa i el dolor esculpides en les nostres pròpies faccions.

Aquelles solituds d’on veníem no és un llibre apte per al amants de productes ensucrats, ho és per a aquells que han sobreviscut amb enteresa a les petites i grans desfetes de la vida.