PEIRÓ: RETRAT DE CARNET D'UN HOME FERIT PER LES LLETRES I LA GRAMÀTICA (I)

Vaig començar a tractar Agustí Peiró Expósito a finals dels anys vuitanta del segle passat. La transició havia deixat pas al postmodernisme, i les ànimes inquietes volien ser pintors, fotògrafs, cineastes, estrelles del pop, dissenyadors o una barreja de tot plegat. Me’l va presentar Vicent Penya, que jo havia conegut quan treballava com a corresponsal del diari Levante i ell estava al capdavant d’un col·lectiu cultural del seu poble, Rafelbunyol. Vicent pintava, escrivia, tocava la guitarra i jugava als escacs segons afirmava alegrement en el seu currículum. Durant unes setmanes m’havia estat parlant d’un amic de Massamagrell que havia conegut en una festa de cap d’any. Un xicot autodidacte que pretenia, com nosaltres mateixos, ser escriptor. Pel que es veu, havia fet unes primeres provatures en castellà i ara, encoratjat per ell, donava els seus primers passos en valencià. Cofoi, Vicent m’assegurava que aprenia les normes gramaticals i ortogràfiques molt de pressa. I tant que ho feia, amb el temps la llengua seria el seu modus vivendi.
Durant la dècada dels noranta hem compartit les tertúlies del café Django’s, les reunions del consell de redacció de la revista L’Aljamia, el treball a la redacció del desaparegut Periòdic de l’Horta, el fracassat projecte del col·lectiu Alba M i la seua única novel·la, Jo també la vaig conèixer, les Històries a la llum del cresol... Hem treballat junts a 7 i mig editorial de poesia i a Brosquil Edicions.
És el primer lector dels meus textos i, encara que no tenim la mateixa visió sobre la literatura, sovint solc fer cas de les seues puntualitzacions.
Agustí Peiró és un home sensible i susceptible. Amant de la natura i defensor del medi ambient. Té una gran estima pels animals en general i pels gats en especial, en té un com a mascota i n’alimenta una bona colla. Com els felins, és una mica misantrop i li agrada anar a la seua, encara que siga contra corrent. És un out-sider, però no de la mateixa manera que ho era el desaparegut poeta i contertulià Josep Maria Ribelles. Ell no és partidari de l’exhibicionisme, del qual sí que era tan amic Pepe.Es mostra defensor d’usar un llenguatge senzill i directe, amb un estil net i clar. Fuig de la barreja innecessària de les dues grans variants de la nostra llengua, en la qual solen incórrer sobretot i exclusivament els escriptors valencians malgrat la tan poc agraïda tasca dels correctors. Irònic, sarcàstic, escèptic, uns trets que també són presents en els seus llibres.