EL NAS DE MUSSOLINI

Al llarg del temps una qüestió que m’ha preocupat i, segons el que anuncia la contraportada de la novel·la El nas de Mussolini (Proa, 2009), a Lluís Anton Baulenas també, és la de l’individu en conflicte amb la societat on li ha tocat viure. Deu ser dur sentir com el pes de la societat o de la història t’acorrala, t’atrapa i et deixa caure damunt la seua llosa fins anihilar-te. Imaginar-me en una situació així em provoca malsons.
Durant els darrers cent cinquanta anys hem assistit a l’aparició d’un seguit d’ideologies que mitjançant la revolució violenta o pacífica prometien instaurar el cel a la terra. Aquestes ideologies sovint acabaven entenent-se com una nova religió que demanava als seus fidels fe, esperit de sacrifici, proselitisme i fins i tot estar disposats al martiri i donar la vida per la causa. I per a què? De vegades per a instaurar una dictadura al capdavant de la qual hi havia el sant pare de tots els treballadors o en altres casos el pare sant de la pàtria. Totes aquestes noves religions el temps les ha dutes al fracàs, l’única revolució que almenys a Occident ha triomfat en part, ja que encara continua la lluita, és la de la igualtat dels drets de les dones.
La protagonista de la novel·la de Baulenas, membre del partit comunista i filla d’una catòlica practicant i d’un anarcosindicalista, accepta una missió que li encomana el partit: donar mort al dictador Primo de Rivera, per a la qual cosa ha de desaparéixer durant un temps i exiliar-se en una petita vall.
Ella sent i viu la seua ideologia amb més intensitat i d’una manera més beata que la seua desapareguda mare vivia la fe cristiana. El seu esperit de sacrifici la farà passar per un llarg calvari pel qual arrossegarà el seu pare fins a la mort de tots dos.
La seua actitud i puresa d’idees contrasta amb la dels altres protagonistes de l’obra, individus que es dediquen a navegar evitant els esculls en la mesura del possible, tot aprofitant les restes dels naufragis i alguns fins i tot fent directament de pirates a la mar que representa una societat malalta.
La dictadura de Primo de Rivera, malgrat que també fou dura i cruel, no va tindre res a veure amb la de Mussolini i menys encara amb la de Hitler, però sí que fou d’alguna manera un assaig de la posterior dictadura del general Franco. Miguel Primo de Rivera va ser un dictador en comparació amb aquests altres de sainet, el qual va acabar autoexiliant-se del país i del sistema que ell havia construït. El sacrifici de la protagonista fou exagerat i gratuït, un drama que només el fanatisme beat podria justificar.