PROSAS MERIDIONALES

Els escriptors valencians, tant si són d’expressió castellana com si són d’expressió catalana, ens solen ubicar en la perifèria dels dos grans centres culturals de l’Estat. Un home com Josep Igual, que repartix el seu temps entre Benicarló i Sant Carles de la Ràpita, sofrix en major mesura encara tots els greuges i inconvenients que li toca patir al perifèric. Així i tot, a pesar dels silencis als quals és sotmés ell i la seua obra, no defallix i repartix la seua energia i la seua creativitat entre diversos gèneres literaris.
Josep forma part d’una generació de benicarlandos que com a creadors estan oferint-nos obres de qualitat i com a agitadors culturals han encés i mantingut un col·lectiu com Alambor, que és un far de cultura al nord del país.
Després del dietari L’any de la fi del món (Brosquil Edicions, 2002), el 2004 Igual ens va sorprendre amb un recull d’articles publicats en castellà, Prosas meridionales, que van aparéixer en l’edició valenciana i altres en l’estatal del diari ABC.
Per a sorpresa d’uns quants, la prosa de Josep Igual no se’n ressent en cap moment pel canvi de llengua, el seu castellà és net i elegant. La prosa del benicarlando, ja ho vam comprovar en L’any de la fi del món, té influències de Josep Pla, de Joan Sebastià Arbó, de Gaziel..., la qual cosa no és poc i el llibre no els desmereix. Els temes tractats són el Maestrat, el País Valencià, la literatura, allò que envolta, que interessa l’autor, que ho coneix i viu en primera persona, i ens ho narra sense visceralitat ni falsa passió.
Josep Igual no oblida en cap moment una de les dites d’un dels seus mestres: «La primera obligació d’un escriptor és fer-se llegir» i el llibre té una redacció fluïda però sense concessions; la literatura és la recerca de la bellesa i ell, un experimentat animal de ploma, ho sap i ens ho demostra.