ENTREVISTA A L'EMTV DE PUÇOL

Entrevista a Manel Alonso a la Televisió de Puçol sobre l'aparició del llibre de poesia Correspondència de guerra.

SEDUïT PER IMMA MONSÓ

Una vegada més m’he deixat seduir i atrapar per la prosa d’Imma Monsó. La veritat és que en llegir la sinopsi del llibre no les tenia totes, em pareixia que l’editor em volia vendre un producte buit, de segona, que es tractava d’una novel·la de transició, un exercici de recuperació i escalfament de l’autora després del magnífic Un home de paraula. Vaig estar a punt de no adquirir-ne cap exemplar i esperar-ne un nou llibre. Quan ja ho tenia tot decidit, de colp i volta vaig canviar d’idea i me’n vaig anar a casa amb Una tempesta (Editorial La Magrana, 2009) sota el braç.
La trama aparentment és molt senzilla. Una escriptora, Sara Surp, va a un poble dels Pirineus a donar una xarrada, pel camí es troba una ambulància on porten un jove sense cap identificació però amb un mòbil on hi ha el darrer missatge que ha rebut. Però el que pareixia en un principi el monòleg de la protagonista, una narradora que escriu somnàmbula, a la qual li anem descobrint un passat marcat per la tragèdia, la mort prematura dels seus pares, i per la relació amb els seus tutors i el seu germà petit també desaparegut, Monsó ho convertirà en un cant coral mitjançant la desfilada de tot un seguit de personatges que ens aniran contant la seua història personal, deixant el seu anonimat per anar singularitzant-se i coprotagonitzant el relat.
En Una tempesta la seua autora crea una atmosfera inquietant, una tensió narrativa que fa que el lector mantinga l’interés, s’oblide del pas del temps i de la fatiga i consumisca pàgina rere pàgina esperant un sobtat colp d’efecte que canvie el rumb de la novel·la.
A mesura que ens endinsem en la narració, Imma Monsó es va desdoblant en les diferents veus narratives que apareixen en el llibre, i és capaç de prendre amb una gran versemblança la personalitat, la veu narrativa de personatges amb unes característiques molt definides i amb uns interessos molt allunyats, alhora que ens demostra la seua gran capacitat narrativa en enfrontar-se a la descripció d’algunes situacions complicades d’explicar i mantindre per una banda la tensió narrativa i per una altra la recerca de la bellesa a través de la paraula.
Una bona novel·la que he gaudit com un nen amb un còmic i que mai no m’haguera perdonat no haver-la llegit.

ANAR COM UNA MOTO

(Els escriptors Francesc Mompó i Manel Joan i Arinyó)

Manuel Joan i Arinyó és un dels escriptors valencians més prolífics i polifacètics del panorama literari actual; la seua ploma s’ha passejat per quasi tots els gèneres de la narrativa: des del gore amb la novel·la Han donat solta als assassins, passant pel de lladres i serenos amb títols com ara Soldada roja, Contrasentit i Nobel, l’eròtic amb llibres com Castell Absent, Mateu el fill d’en Marc, el memorialístic amb la trilogia Les nits perfumades, Com la flor blanca i Na desconeguda, fins la narrativa per a infants i joves amb llibres com El llop Sento i companyia i Linda i Roger. A més d’haver publicat diversos llibres de poesia com ara Bateguen els desigs, Terra o Crims. A la qual cosa cal afegir que Joan i Arinyó és un dels escriptors valencians més guardonat en certàmens literaris de tota mena, entre els quals destaca el Sant Joan de Novel·la de 1988. Un dels últims guardons ha estat l’accèssit al Premi Manuel Cerqueda Escaler d’Andorra amb la novel·la Linda i Roger (Columna Jove, 1997. Barcelona.). La història d’una jove la qual veu canviada la seua vida en ocupar-se el seu pare de la vigilància del circuit permanent de motociclisme de la Comunitat Valenciana. Una història narrada per la pròpia protagonista, amb el llenguatge d’una adolescent al qual no li falten les seues bones dosis d’humor, d’ironia i, arribat el moment oportú, de lirisme.
Una narració en la qual Linda coneixerà l’amor, la passió per les motos i la velocitat i, fins i tot, l’èxit.

Amb aquest treball Manuel Joan i Arinyó ha posat en la coctelera temes pretesament de l’interés dels joves com ara la música, els estudis, les motos, l’amor i fins i tot l’ombra de l’atur per a confeccionar un relat destinat conscientment al públic juvenil amb l’ànim que aquest se senta d’alguna manera reflectit. Així i tot la novel·la no és cap retrat d’una nova generació de joves, ja que la història és en excés optimista i té la marca de la fàbrica dels somnis. Però això no té per què ser cap problema per al possible lector, ja que el fet de somiar amb una realitat menys crua, malgrat alguna mala gent, encara no és pecat.

LLUITA ENTRE EROS I TÀNATOS A LA DARRERA NOVEL·LA DE RAMON PASTOR

En els inicis d’un segle agitat per la lluita entre les idees obsoletes del passat i una ideologia moderna filla de la revolució francesa, en una petita ciutat, Alacant, que basa la seua economia i per tant la seua supervivència en el comerç portuari, Ramon Pastor situa els fets que relaten la seua darrera novel·la, El metge de la Inquisició (Editorial Barcanova, Barcelona, 2009). Es tracta d’una narració històrica que es desenvolupa sobre tres eixos: la febre groga que pren la ciutat l’any 1804 i que crea un escenari dantesc; les activitats de la inquisició per mantindre el seu poder i continuar realitzant la seua tasca de neteja d’elements rebels que posen en dubte els dogmes de l’Església; i l’intent d’implantar una lògia francmaçònica a la ciutat. Sobre aquest tres eixos Pastor desenvolupa per una banda una trama de traïció: el parany que amb enginy un element de la Inquisició, Andreu Sotorra, crea i para per atrapar els membres de la incipient lògia; per una altra banda, la narració d’una bella història d’amor, la qual serà l’encarregada de tancar la novel·la; i finalment el relat enigmàtic d’un botxí de la Inquisició de personalitat contradictòria, Carmel Seisdedos, que a més ens farà de guia per les cambres de tortura i per la torturada ideologia que mou a actuar els inquisidors.
D’entre les diferents històries que transcorren en l’escenari adolorit i miserable de la ciutat, la que més m’ha interessat personalment, que no per això han deixat d’interessar-me la resta, ha estat aquella on el protagonista apareix exercint de metge de la Inquisició, és a dir quan nit rere nit visita les masmorres per a curar el botxí i escolta la confessió secreta dels fets pels quals s’ha d’enfrontar a una condemna a mort. En aquest apartat trobem el Ramon Pastor més intel·ligent, més mesurat i amb més capacitat de seducció sobre els lectors.
La prosa emprada és senzilla, directa i amena. Pastor fuig de falsos lirismes i de pirotècnia verbal sobrera i la seua escriptura està sustentada sobre elements descriptius i de diàleg, però no per això és exempta de moments de reflexió per part de la veu narrativa i, també, per part dels diversos personatges sobre els fets que viuen i la situació històrica que pateixen.
Ramon Pastor és un escriptor tossut i ambiciós, sense aquestes dues característiques de la seua personalitat crec que li haguera estat gairebé impossible submergir-se en un projecte tan extens, costós i carregat de dificultats com aquest. Un projecte per al qual, com qualsevol escriptor de novel·la històrica, ha hagut d’investigar i documentar-se prèviament per a una vegada digerides totes les dades i sense que aquestes acaparen el protagonisme de la novel·la (en aquesta qüestió és on ensopeguen i fracassen un gran nombre d’autors), crear un seguit de rierols narratius que lentament aniran confluint per tal de donar cabal i força a tota la narració.

UNA LECTURA DE CARAVANA DE MAR ENLLÀ

(Antoni Matutano)

Antoni Matutano i Ballester ha estat un poeta amb una obra escassa (va publicar l’any 1995 Mites d’engany –Lindes Quaderns de poesia, 1979–, Quatre poemes en el Suplement Literari de la Societat Castellonenca de Cultura l’any 1983 i va participar en el llibre Homenatge a Joan Brossa l’any 1993) i una veu amb ecos d’alguns dels poetes valencians més destacats de la generació dels setanta: Marc Granell, Josep Piera, Jaume Pérez Muntaner, Pere Bessó, Gaspar Jaén, però sobre tots els altres Salvador Jàfer.
Només la seua mort a finals de la dècada dels noranta ens ha privat als lectors de poesia de poder gaudir d’una obra que amb el temps potser hauria arribat a tindre una gran solidesa i un timbre personal.

Caravana de mar enllà (Germania serveis gràfics, Alzira 1995) és el llibre més conegut d’aquest poeta nascut a Almassora l’any 1955. Es tracta d’un recull de vint poemes escrits en diverses contrades entre els anys 1980 i 1993. Es troba dividit en tres parts. La travessada, amb cinc poemes de vers lliure on destaca el magnífic El bram del soldat («Driss, el meu company, tampoc no sabia nadar, / s’ha mort fa poc, i tinc por, pare, molta por. / A Driss, company de camarot, / me l’estimava pels brins d’herba-sana / perduts als llavis, pels bessos de gesmil / cantant cançons de terres llunyanes, / per l’entrecuix d’algues perfumades de sal...»).
La segona part, El somni del mariner, transcriu les sensacions i les emocions sentides i viscudes al llarg d’un viatge pel desert del nord d’Àfrica, la llum, el paisatge sonor i el paisatge visual del qual emmarca la força d’un amor intens, carnal i poderós «fressat pel vent, entre embats / d’arena i dies de seda, / quan el desig aboca algues / a les platges de la ment». Està escrit com l’anterior en versos lliures, en alguns dels quals, en un notable exercici d’intertextualitat, manlleva estrofes i versos sencers a Gaspar Jaén: «que cap ser estimat no envellirà amb nosaltres» i a Salvador Jàfer: «Som soldats del Misteri, Amants folls de l’Atzar / Herois de Solitud, Espills del déu Instant. / I sempre estem buscant Companys per al Viatge». De Jàfer pren a més la passió pel desert, per la sensualitat, per les imatges diàfanes d’un món i d’una cultura de què també se sent una mica part, així com pel gust per la poesia andalusí que el de la Vall d’Albaida ha sabut reinterpretar i fins i tot m’atreviria a dir que reinventar.
I finalment, El retorn, formada per cinc poemes de vers llibre i on assistim a l’esclat del desencant i la ràbia que ofega el poeta víctima del desamor i de l’exili forçat del país on va trobar i gaudir la passió amorosa i la felicitat.
Un poemari carregat d’imatges suggerents que ve a informar-nos que quan ens pren el desig s’encén una flama que ens ompli de goig, però que en consumir-se ens pot deixar nafres que ens neguen de dolor.

MP, UNA VIDA DE LLEGENDA

D’on naixen les llegendes urbanes? Ningú no ho acaba de tindre clar. Aquest és un tipus de literatura (oral?) que ha vingut a substituir modernament les rondalles de vora llar. Ara el que està encés mentre es narra és l’ordinador al cibercafé. Allò que és cert és que hi ha un grapat d’escriptors que se senten seduïts per les llegendes i assistim a l’aparició d’uns personatges que com en el seu temps Hans Christian Andersen o Enric Valor les recullen, les col·leccionen i les publiquen. Altres les utilitzen simplement per a condimentar o crear nou material literari.
Sabia que només era una qüestió de temps que Manel Joan i Arinyó posara els seus ulls i la seua ploma sobre les llegendes urbanes i en diguera la seua. Són molts els temes i els gèneres que ha tractat en la seua extensa obra. I així ha estat, en la seua darrera novel·la, MP, una vida de llegenda, en diu la seua.
Una de les característiques de la prosa d’Arinyó és el seu dinamisme. Agafa al lector, l’atrapa i el porta sense pausa fins al final del capítol i més enllà. Una altra és que es nega a permetre’s el luxe d’avorrir en cap moment i usa de tot el seu ofici i de tots els trucs que ha aprés perquè això no passe. En aquest llibre –també ho ha fet en altres– estalvia tota mena de descripcions paisatgístiques, per a centrar-se exclusivament en la història, i això li dóna al text el sabor de l’oralitat que alguns recol·lectors de rondalles, contalles i llegendes han fet malbé en traslladar la història al paper.
S’ha parlat molt de la ironia, del sarcasme i de l’humor dins de la nostra narrativa, i sovint s’ha confós la simple mala llet o la venjança barroera amb ells. Arinyó és un dels autors que millor ha sabut tractar l’humor en aquest país, i ho ha fet partint de la tradició autòctona, un humor que ratlla en la grolleria però que no és malsonant ni blasfem.
Amb humor s’ha inventat un personatge, MP, que ens narra uns fets en primera persona, i una família a la qual li passen tota mena de catàstrofes des del mateix moment que es constitueix com a tal. Per la novel·la apareixen tot un seguit d’individus d’allò més estranys i que són tan del gust de l’autor: nans, lladres amb mètodes extraordinaris, psicòpates..., i que de vegades converteixen en un circ espectacular els seus llibres. Així com, també, situacions realment esperpèntiques amb les quals al de Cullera li agrada jugar i recrear-se.
MP, una vida de llegenda (Alfaguara. Voramar) és un llibre que no naix amb una voluntat d’arqueologia social, sinó que ha estat escrit amb l’objectiu de divertir, de fer esclatar el somriure còmplice. Però també amb el de donar una visió irònica del món que ens envolta.