La celebració l’any 2009 del cinquanté aniversari de l’inici de la Nova Cançó i de la cançó Al vent ha fet que al llarg de tota la nostra àrea lingüística s’organitzaren tot un seguit de grans i petits esdeveniments per tal de celebrar-ho, des de concerts, conferències, exposicions, fins a discos commemoratius o espectacles. A València, on el govern autònom i la majoria dels mitjans de comunicació donen i han donat l’esquena a tot aquest moviment musical, també han aparegut algunes iniciatives que paga la pena ressenyar, com ara la del polifacètic actor Enric Esteve, que fa un repàs musical al moviment de la Nova Cançó amb un muntatge que es presenta sota el títol de Cançons d’una vida.
Enric oferix al públic un treball honest, amb una posada en escena sòbria, que recorda les escenificacions de Raimon i d’Ovidi Montllor, que ells van recollir de la cançó francesa.
Acompanyat per dos músics, Manuel Chust al teclat, percussió i vent i Ramon V. Pascual a la guitarra i cors, amb els quals ha fet els arranjaments musicals, Enric oferix al llarg d’una hora i mitja una selecció personal de les cançons d’aquest moviment del qual encara gaudim i del què continuen apareixent noves fornades. Raimon, Joan Manuel Serrat, Ovidi Montllor, Lluís Llach, Carles Barranco, Paco Muñoz, Al Tall, Sau o els Manel són els cantants i grups triats, tota una àmplia varietat de registres que convertix aquest espectacle en una aventura no exempta de dificultats pels canvis de registres vocals que presenta, les quals es veu obligat a afrontar Enric Esteve. Des de les primeres notes, el públic es veu atrapat per les cançons, algunes de les quals foren la banda sonora d’una època i altres han aconseguit superar les barreres del pas del temps i fins i tot les lingüístiques per a esdevindre cançons d’una vida. Després, mogut per l’emoció, per la complicitat que és capaç de transmetre Esteve, el públic participa activament i es convertix en un cor improvisat.
Enric Esteve, al meu gust, es mostra vertaderament encertat en la seua interpretació, quan no brillant, amb temes com ara Paraules d’amor, de Serrat, Parlant-me de tu, de Raimón, I direm qui som, de Carles Barranco, Boig per tu, de Sau o Ai dolors!, dels Manel.
En un país dels oblits com és el nostre, que un dia aparega a la plaça del poble un rapsode i un cantant de la talla d’Enric Esteve, i que per uns moments, a través d’unes cançons que ens pertanyen perquè formen part del nostre patrimoni cultural, ens faça memòria de qui som, de quins eren els nostres somnis i desitjos com a col·lectivitat humana és un fet d’agrair en un temps tan marcat pel desencant i la crisi d’identitat.
Enric oferix al públic un treball honest, amb una posada en escena sòbria, que recorda les escenificacions de Raimon i d’Ovidi Montllor, que ells van recollir de la cançó francesa.
Acompanyat per dos músics, Manuel Chust al teclat, percussió i vent i Ramon V. Pascual a la guitarra i cors, amb els quals ha fet els arranjaments musicals, Enric oferix al llarg d’una hora i mitja una selecció personal de les cançons d’aquest moviment del qual encara gaudim i del què continuen apareixent noves fornades. Raimon, Joan Manuel Serrat, Ovidi Montllor, Lluís Llach, Carles Barranco, Paco Muñoz, Al Tall, Sau o els Manel són els cantants i grups triats, tota una àmplia varietat de registres que convertix aquest espectacle en una aventura no exempta de dificultats pels canvis de registres vocals que presenta, les quals es veu obligat a afrontar Enric Esteve.
Enric Esteve, al meu gust, es mostra vertaderament encertat en la seua interpretació, quan no brillant, amb temes com ara Paraules d’amor, de Serrat, Parlant-me de tu, de Raimón, I direm qui som, de Carles Barranco, Boig per tu, de Sau o Ai dolors!, dels Manel.
En un país dels oblits com és el nostre, que un dia aparega a la plaça del poble un rapsode i un cantant de la talla d’Enric Esteve, i que per uns moments, a través d’unes cançons que ens pertanyen perquè formen part del nostre patrimoni cultural, ens faça memòria de qui som, de quins eren els nostres somnis i desitjos com a col·lectivitat humana és un fet d’agrair en un temps tan marcat pel desencant i la crisi d’identitat.
(Fotografies de Francesc Estrela. Concert d'Algimia d'Alfara, estiu de 2010)
Són cançons que no hem de perdre, Manel. Quan jo era adolescent, la cançó -la nova cançó- va contribuir molt a conscienciar-me de pertanyer a un país. I, com jo, molts varem ser que amb aquella música podíem entendre d'on no erem.
ResponEliminaGràcies!
Glòria, el meu fill menut a través de la veu d'Enric ha descobert cançons i cantants que no sabia que ni tan sols existiren.
ResponElimina